Aquells que em van acompanyar en la meva primera entrega de "València, llum de la Mediterrània", el meu particular viatge proustià a la recerca del temps perdut, ens quedarem a les portes de l'Estació del Nord. De nou m’emprenen el viatge al passat. Sortim al carrer i, a prop, trobem la plaça de l'ajuntament; a la dreta, la plaça de bous.
Aquesta entrega es lliurarà en tres capítols, per no fer més tediosa l’exposició d’un tema ja de per sí avorrit.
Estació del Nord i Plaça de Bous. Foto: Gonçal Vicens
Institut Lluís Vives i la Casa del Xavo. Foto: Gonçal Vicens
No obstant això, a mi em cridava més l'atenció la plaça de Sant Agustí, lloc des d'on van partir innombrables manifestacions populars en protesta contra el franquisme, aquest càncer que corroeix les nostres institucions fonamentals, com la Justícia i el Parlament.
Així recorde aquesta plaça, bastió de reivindicacions democràtiques, a la vegada que lloc on s’ubica un temple ancestral –qui sap- on han ocorregut innumerables faules i llegendes. Però, com a historiador, hauria de poder separar els meus sentiments i records contaminats, per discernir entre realitat i imaginació.
Això ve al cas, perquè moltes vegades, la imaginació ens pot jugar males passades. De fet, la meva atenció la va atreure el temple per ser vestigi del passat, o això creia jo. Bé és cert, que només sortir de les reixes de l'estació, també atreia la meua l'atenció el “campanile” o templet d'un edifici modern situat a l'avinguda del Marqués de Sotelo, seu de la Tresoreria Territorial de la Seguretat Social, segons vaig esbrinar, conegut pels valencians com la Casa del Xavo, ja us explicaré perquè.
La Casa del Xavo. Foto: Gonçal Vicens
Un altre edifici més baixet, quadrat i neoclàssic, es trobava al davant de la Casa del Xavo: l’institut Lluís Vives. Sembla el menys espectacular dels tres, però, en realitat, tal vegada siga el més interessant.
Institut Lluís Vives i, al fons l’església de Santa Caterina i Sant Agustí, amb el campanar antic. Any 1920. Foto: Valenciadesaparecida
Molts passen per davant del Lluís Vives i no paren en ell. També ens passa als que tenim ànima de historiador i una vena romàntica, com un "Sturm und Drang", que ens empeny a capbussar-nos en temps pretèrits.
A més, si pensem que a prop hi ha un edifici del segle XIII, d’estil gòtic valencià i, damunt, sabem que es tracta d’un antic convent de frares ermitans, llavors comencem a somiar rotllos i, de vegades, arrossegats per aquest ímpetu medieval, obviem la crua realitat.
Església de Santa Caterina i Sant Agustí amb el campanar nou. Foto: Gonçal Vicens
Això hem va passar amb el temple de Sant Agustí, ja que l’edifici que podem contemplar actualment, en realitat, només és el resultat d’una profunda reforma feta al segle XX, després que l’església fou greument danyada per les tropes franquistes. Ara sí, senyors, quina reforma tant meravellosa!
D’aquesta manera, el temps ens apropa a uns edificis on podem contemplar l’obra de varis arquitectes valencians.