No fa massa temps vaig viatjar a la Catalunya central amb el propòsit de recórrer les sendes de les immigracions dels càtars fins aplegar al País Valencià. El camí dels Bons Homes comença al castell de Montsegur (Arièja, França), passant pel Santuari de Queralt a Berga, prosseguint terres avall fins al santuari del Miracle (Solsonés), fins endinsar-se per terres de l’ Ebre.
Tuixent, serres del Cadí-Moixeró. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Nombrosos nobles occitans, entre ells els Trencavell, foren declarats proscrits (faïdits) pels francesos i buscaren refugi a Catalunya. Després de la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els acolliren. Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), Pinós (Bagà i Gósol), la família Castellbò (Castellbò) i els senyors de Josa (Josa de Cadí).
Vista de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Molts d’aquests cavallers van participar en la conquesta de Mallorca i, en un grau inferior, en la de València.
Allà per les altures de la Seu d’Urgell, el camí càtar te una variant que des de Tuixent, passant per Gósol i Saldes, arribant també, fins al santuari del Miracle al Solsonès. L’altra variant discorre per Bellver de Cerdanya i Prullans.
Nosaltres elegirem fer el camí el camí de la vall trementinaire, per la Seu d’Urgell, travessant el Port del comte, ens porta a Tuixent, perquè volem conèixer un poc l’ofici de les trementinaires.
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Font de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Carrer de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Quan les llavors agrícoles minvaven, per obtindré ingressos amb els que alimentar la família, els habitants de les serres del Cadí-Moixeró explotaven la resina del pi roig d’on s’extreia la trementina, i la mes refinada de la Cornicabra. Les dones del pobletenien grans coneixements de les plantes i les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral. El producte mes popular que venien era la trementina d’on van rebre el nom de trementinaires.
Els habitants de les serres del Cadí-Moixeró explotaven la resina del pi roig d’on s’extreia la trementina, i la mes refinada de la Cornicabra.
Aquestes dones, al menys dos cops a l’any, marxaven de casa uns dies fins a quatre mesos, seguint sempre els camins de la Catalunya Central. Anar pel món era una feina extraordinàriament dura. La venda d’herbes i remeis es feia a la menuda; calia vendre molt perquè sortís a compte i això volia dir anar cada cop més lluny, passar més dies fora i carregar més pes a l’esquena.
La Sofia d'Ossera. Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El viatge es feia a peu pels camins que de ben antic havien comunicat les terres del Pirineu amb la plana i el litoral, de poble en poble, de masia en masia, fent nit en refugis precaris, en pallers, fins i tot algun cop a la serena i molt poques vegades en un llit.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Durant les seves llargues caminades, les dones carregaven allò que vendrien pel camí. Duien les herbes en una coixinera gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla, classificades en coixineretes més petites. Portaven el olis i la trementina en llaunes metàl·liques, penjades a banda i banda per equilibrar el pes. Per alleugerir la càrrega, s’emportaven ben poca muda; i la que duien, la rentaven en torrents o als safareigs de les cases d’acollida.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Anar pel món volia dir estar molt temps fora de casa. Calia sortir a l’hivern, quan les tasques agrícoles quedaven sota mínims i la seva feina no era tan necessària. Quan hi havia fills pel mig, la cosa es complicava. Tot sovint els sogres o altres familiars havien de fer-se càrrec de les criatures. En alguns casos, se n’havia de fer càrrec el marit tot sol i, en els casos mes extrems, la casa es tancava, el pare i la mare marxaven per separat a fer tasques diferents i els fills acompanyaven un o l’altre segons la seva edat.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Les dones que anaven pel món mai no acostumaven a viatjar soles: anaven en parella. Normalment les filles acompanyaven a les mares, o les nétes a les àvies, tot i que també podien anar amb altres trementinaires. També hi havia parelles formades per dones d’una mateixa edat o, fins i tot, alguna dona que anava pel món amb el seu marit. L’acompanyant aprenia els secrets de l’ofici, ajudava en les diferents incidències del viatge i protegia la reputació d’una dona sola que viatjava pel món en un temps en què això no estava gaire ben vist.
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Amb el pas dels temps aquest ofici va desaparèixer. Només una parella de trementinaires d’Ossera, Sofía Montané i Miquel Borrell, van aconseguir resistir els forts embats de la modernitat fins a l’any 1982, quan van fer l’últim viatge per terres de la Catalunya central i de la marina.