Al Montsià, on el Sénia separa el territori català del valencià, hi ha una població gran anomenada la Sénia, una de les portes d'entrada als Ports, aquest desconegut territori que uneix gent aragonesa, catalana i valenciana, no només per l'orografia , sinó per la cultura, el parentiu i la manera de viure, demostrant una vegada més que no hi ha fronteres, que les divisòries són falses i amb el temps, acaben dividint a persones que eren germans. Diu la Jota de la població valenciana de Rossell: "Ja podin ficar paret, per voler-nos separar, ja podin ficar paret, que entre el Rossell i la Sénia només passa un riu estret".
Església de La Sénia. Fot: Gonçal Vicens
Sempre que recorro aquestes terres, no puc evitar veure una semblança entre La Sénia i el meu poble, Pego, a la Marina Alta. Són poblacions que tradicionalment s'han valgut pels seus propis mitjans per sobreviure i, quan va arribar el turisme, es van veure desplaçades per poblacions iguals o més petites, situades a la costa que van experimentar un gran creixement econòmic i demogràfic, mentre la vida llanguia a les poblacions de l'interior, tant al Montsià com a la Marina.
Castell d’Amposta al riu Ebre. Fot: Gonçal Vicens
Mercat, d’Amposta. Fot: Gonçal Vicens
Sant Carles de la Ràpita o l'Ampolla juguen una altra lliga, la del turisme, mentre que l'Aldea, Camarles i les poblacions del Delta sobreviuen amb la recollida i venda de l'arròs. Amposta i Tortosa són cuidats comercials i ofereixen multitud de serveis als habitants de les comarques del Montsià i Baix Ebre.
Molí d’arròs a Camarles. Fot: Gonçal Vicens
L’Ampolla port. Fot: Gonçal Vicens
Vista de L’Ampolla. Fot: Gonçal Vicens
Santa Bàrbara, La Galera, Godall, Freginals, Les Ventalles, Ulldecona, Alcanar, La Milana, Sant Joan del Pas, Els Valentins, la Sénia i, als peus de la muntanya, El Carrascal i Mas de Barberans, viuen una vida tranquil · la i mantenen llaços d'amistat i parentiu els habitants d’aquets pobles. El mateix passa a la part valenciana, amb pobles com San Rafael del Rio, Rossell o Canet lo Roig.
Ajuntament de Sta Bàrbara. Fot: Gonçal Vicens
Torre de La Galera. Fot: Gonçal Vicens
Aquesta vegada, vull contar-vos una història protagonitzada a mitjan del segle XVIII per un veí de La Sénia.
José Bonet Pla, un dels hereus Bonets més antics, cap a l’any 1920. Eva Garcia Lleixà, "A los presuntos herederos del virrey Bonet", Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua. Foto: Arxiu familiar Zaragoza-Fuentes / Forcadell-García
Carrer Major de La Sénia, 1931
Se li coneix com el Rei Bonet, un personatge que va tenir els seus anys de glòria internacional durant la Segona República (1930-1939) i els primers anys de la postguerra, els anys 40. Segons Eva Garcia Lleixàa l'article "A los presuntos herederos del virrey Bonet", publicat a Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua, aquest moviment “va trasbalsar la vida de totes les persones de cognom Bonet. Aquest moviment va ser provocat pel venciment del termini de quatre generacions, establert pel virrei de Madagascar, Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, per poder optar al cobrament de la seua fabulosa herència. Fabulosa herència que -tot s’ha de dir- té tant de quantiosa com de misteriosa, perquè mai se n’ha vist un duro”.
L'any 1947 els diaris xilens publicaven la notícia de la fortuna de mil cinc-cents milions de lliures esterlines llegades pel difunt virrei de Madagascar, el català don Claudio Bonet, per a ser repartides entre totes les persones que en el món portaran el ja daurat cognom Bonet. La notícia, com la d'altres tantes d'herències multimilionàries disperses per tot el món, arribava a l'estiu, etapa en què la sequera de notícies fa procliu l'aparició d'històries fantàstiques. A més, en aquella època estaven de moda els llibres d'aventures, com els de Salgari, que propiciaven el gust per les histories d'aventurers o pirates europeus, com el català Bonet, que es va fer virrei de Madagascar i amassar una gran fortuna. Els presumptes hereus de Bonet, tant a Catalunya com a Xile, es van afanyar a crear organitzacions per reclamar la fortuna. De res va servir que l'Ambaixada de Xile a Londres, indagant en el registre d'herències i testament més complet de la Gran Bretanya, els digués que no hi havia res sobre l'herència de Bonet.
L’article de Jordi Nopca, “Passar com un sospir i no deixar petjada” comenta la novel·la de l’escriptor de la Sénia Joan Todó, “L’horitzó primer”, en la que remarca el contrast entre la vida austera i anònima que porten la majoria de les persones, de La Sénia i comarca, i la vida de l’aventurer Bonet: "Tot en la vida del virrei sembla una ficció, si bé això potser la fa més sòlida, més veritable, tot i que no necessàriament més real, que moltes vides amorfes, que passen com un sospir i no deixen petjada". L’escriptor de La Sénia viatja cap enrere i s'endinsa en la narració amb caire novel·lístic. La vida del virrei Bonet, nascut al poble i emigrat a Madagascar, on va fer fortuna, li serveix per reconstruir una de les sessions de l’Asociación Oficial de Presuntos Herederos del Patrimonio del Titulado Virrey Bonet, que es dedicaven a buscar el testament de l'avantpassat senienc (Ara.cat 02/11/2013)
Retall de premsa de1950
L'aventurer català va arribar a Madagascar i la filla del virrei es va enamorar d'ell. Bonet es va casar i els naturals de l'illa el van proclamar virrei. La fortuna de la princesa illenca era enorme, i el marí, com a bon català, va organitzar amb ella el Banc de Tananarive. Aquest Banc va prestar al quinze i vint per cent. En pocs anys els diners es va multiplicar. El senyor Bonet, sense fills, va morir deixant una fortuna enorme, meitat per la reina Ranavalo i meitat per al seu únic parent, don Gabriel Bonet. Els descendents d'aquest maleït senyor Gabriel s'havien escampat per tot el món, i una part es trobava a Xile, entre Antofagasta i la Plaça de la Victòria, a Valparaíso. Però també eren molt abundants els hereus de Lleida, Saragossa, Santo Domingo, Santiago i Valparaíso que es mancomunar comercialment sota el títol d'Organització Bonet (Psicología.org)
Ramona Bel Vives, dona de José Bonet Pla i mare dels tretze fills, cap a l’any 1893. Eva Garcia Lleixà, "A los presuntos herederos del virrey Bonet", Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua. Foto: Arxiu familiar Zaragoza-Fuentes / Forcadell-García
La premsa de Madrid en 1930 també va airejar l'assumpte de l'herència milionària. Els responsables de l'Heraldode Madrid van haver de demanar als seus lectors que detinguessin l'allau de cartes que estan rebent, com a resposta a la notícia a la qual feien referència les missives que es titulava “La fortuna que heredarán los españoles llamados Bonet”.
Segons la tesi doctoral de Terese Mendiguren Galdospin, La Participació ciutadana en la premsa (Leiola 2010. Euskal Herriko Unibersitatea), la notícia que deixava la seva fortuna als que portessin el cognom Bonet, va tenir una gran repercussió entre els ciutadans, fins al punt que el mateix director del diari va escriure:
“Un consejo a todos los que se llamen Bonet en España. Señores míos: déjense de escribir cartas al director de este diario, a quien ustedes ponen en tortura por su extrema benevolencia de atender a todo el mundo. El director de este diario ni siquiera se llama Bonet y tiene mucho que hacer para atender a sus consultas” (El Heraldo de Madrid, 5 de agosto de 1930, pag.15)
Amb ironia escriu el periodista i dibuixant Andreu Avel·lí Artís i Tomàs(1908-2006) una ficció al periòdic El Mirador (Núm. 111-Barcelona, dijous, 19 de Març 1931) titolada “Un fulletó per ara inacabat. L’heréncia del virrei Bonet”. El periodista estava bevent un vermut amb els seus camarades a la societat del seu barri, quan de sobte, s’adonà que feia dies un grup de gent entrava al cafè i seia al final en unes taules: «Arribarà l'hora de fer-nos justícia...», «Defensarem la nostra causa fins a la mort!», etcètera.
S’adreça al cambrer i li pregunta, tot signant la porta del fons:
-Una reunió política, potser?
-Ca! Són els Bonets.
Davant la incomprensió del periodista, el cafeter amplia:
-Els Bonets; aquells que han de cobrar l’herència. Celebren junta general.
Reunió de Bonets, hereus del virrei, 1931
Escriu Sempronio, pseudònim del periodista: “Ben bé dues centes persones omplien la sala. Homes i dones de les edats i condició més variades. Predominava, però, l'element humil. En el moment en el qual nosaltres fèiem acte de presencia en la reunió, hom passava als assumptes generals. Un grapat de socis tenia la paraula demanada, i això fou causa que en pronunciar el president els mots: «El senyor Bonet té la paraula», s'armés un xivarri de deu mil diables, car tots es donaren per entesos i s'aixecaren a parlar alhora. El president es veié forçat a fer un gran consum de timbre i a citar noms de pila i segons cognoms. Finalment, parla un senyor Bonet que fa cara de venir de fora”. El que demanava, no tenint segura la descendència del virrei Bonet, que en compte del deu per cent de l’herència que els pertocava als que no podien demostrar el parentiu amb Bonet, que es pujarà al vint-i-cinc per cent.
“Què ha dit, sant cristià! Els altres, en veure llur capital disminuït, se li tiren al damunt:
-Això és una cosa ja establerta. Els qui no resultin hereus, ben satisfets poden estar amb un deu per cent, no és veritat? Pregunta el president a l'assemblea. Però, ai, que entre els assistents n'hi ha molts amb un arbre genealògic no gaire clar ! S'inicia una polèmica entre els del deu per cent i els del vint-i-cinc.
No cal eixamplar-nos més. Es clar, que la situació resulta força ridícula i còmica. Per aquells dies abundaven associacions com aquesta per tot arreu.
Les illes Nosy Be, al nord, i la de Sainte-Marie front a la costa est, son famoses per les seves platges de coral. National Geographic
El famós virrei Bonet de Madagascar va ser Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, nascut a la Sénia el 30 de març de 1706, fill de Francesc Bartomeu Bonet Mitjavila i Maria Vidal Adroguer. Diuen que va morir el 1791, però, també s’ha dit que va morir al terratrèmol de Lisboa de 1755. Segons Sempronio, aquest xicot s’avorria com una ostra pel poble de La Sénia. Empès per l'avorriment i la set d'aventures, un bon dia s'embarca en un vaixell corsari i féu cap a Madagascar.
Casa natal del virrei Bonet. La placa de la façana diu: “A trenta de mars de 1.706 yo: Antoni Garcia, pbr. Y vicari de la parroquial de la Cenia Batteigi a Juseph, Grabiel, Antoni, Fraco Bonet, fill lleigitim y natural de Juseph Bonet y de María Vidal Conguges, foren padrins Grabiel Bonet y Anna Mitjavila Conguges y avis del Batteigat. Servatis. Naisqué lo mateix dia.” Fot: Gonçal Vicens
No deixem de meravellar-nos de la ironia d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs quan continua escrivint. “En els temps aquells, segons sembla, el país era una vinya i ningú no sabia mai prou bé qui era l'amo de l'illa. Un dia manaven els holandesos, l’endemà els francesos, l’endemà passat els anglesos i l’endemà passat l'altre, altra vegada els francesos, que són els qui definitivament se l'han quedada”.
Baobabs a Morondava. Madagascar. National Geographic
Mes a dalt, hem vist que Alfonso Calderon, en Psicología.org, assegura que Bonet s’havia casat amb la reina Ranavalo i, per la seva banda, Sempronio diu: “Un imperi indígena, amb una cort farcida d'intrigues; reines que emmetzinaven llurs esposos, fins i tot, amb emperadors que responien al nom d'Andrianampoinimerina. En Francesc Bonet Vidal, com a bon català del Camp de Tarragona, no badava, i en un tres i no-res s’assignà el paper de tenor”. Ens anomena a Andrianampoinimerina, que va ser un rei malgaixe del Regne d’Imerina, que va viure entre 1745 y 1810.
En aquest full de 1931de Todocolección, també s’informa de que Bonet va pertànyer a la dinastia dels Andrianampoinimerines
Andrianampoinimerina (1787-1810) por Ramanankirahina (c. 1905)
Gràcies aquesta informació sabem que l'aventurer català va haver d'arribar a Madagascar regnant la dinastia Merina. Entre 1615 i 1710 va regnar Andriamasinavalona, i a la seva mort, el Regne d'Imerina es va dividir en quatre regnes, que van quedar reunificats de nou amb Andrianampoinimerina, que era nebot del rei d'Antananarivo, Ramboasalamarazaka (1770-1787), durant el regnat del qual es va entaular una guerra civil entre els quatre regnes d'Imerina, guerra que va guanyar el 1787 el reunificador Andrianampoinimerina.
Quant a la seva dona, la princesa Ranavalo, sembla no existir en la història, en canvi, en època de Andrianampoinimerina, un plebeu va advertir al rei sobre una conspiració per assassinar-lo, tramada pel seu propi germà. Com una forma d'agraïment, el rei va comprometre a la filla del plebeu, Ranavalona, amb el seu fill, el príncep Radama I.
A la mort del rei Radama en 1828, Ranavalona (c. 1782 -1861) es proclama reina amb el suport d'oficials de l'exèrcit, líders socials i jutges que es van alienar als seus principis tradicionalistes i fonamentalistes. Va lluitar eficaçment contra el colonialisme europeu, sobretot el francès, mantenint a ratlla als cristians i als seus missioners, així com als comerciants estrangers. En realitat, va ser la seva aferrissada resistència contra les potències occidentals pel que va ser titllada de tirana i despòtica. Els francesos van inventar històries en contra seva, titllant-la de dona cruel i boja, doncs assegurava que perseguia als seus rivals, és a dir als francesos, llançant-los en grans recipients d'aigua bullint, cremats vius i torturats amb una gran crueltat. Sembla ser que aquesta reina odiava la colonització europea i pretenia salvaguardar les tradicions malgaixes, el que no va agradar als missioners, ni als francesos. La seva declarada política antieuropea la va portar a crear fàbriques per tot el país, per evitar la dependència del comerç exterior europeu. Va tenir èxit amb el suport del seu amic, i possible amant, Jean Laborde. Diuen que la reina va gaudir de la companyia de molts amants. Això explica, en part, la llegenda negra en contra seua.
Ravanalova I
Radama I
El seu fill la va trair i, a esquena de la seva mare, va iniciar negociacions amb els ambaixadors europeus, assistia a les misses catòliques i va repartir el país entre els empresaris francesos perquè explotessin els recursos naturals de l'illa. Radama IIva demanar el 1854 a Napoleó IIIque envaís Madagascar, però va ser descobert per la seva mare en 1857, qui li va perdonar la traïció, encara que va matar a centenars de partidaris dels europeus. Els historiadors creuen que la carta a Napoleó III va ser escrita per Jean Laborde, doncs estava redactada en francès, idioma que desconeixia Radama II, el qual va ser mort pels tradicionalistes en 1863. La seva mare va arribar als 80 anys d'edat i va mantenir a ratlla els europeus durant gairebé un segle.
Radama II
Després de la mort de la reina, la seva memòria va ser embrutada amb tota mena de retrets i propaganda francesa colonial comparant-la amb la "sagnant princesa Báthory" i reescrivint la història de tal manera que França fos vista com una benedicció en la història de Madagascar. En la novel·la de George MacDonald Fraser, Flashman i senyora, part de les seves aventures es desenvolupen en la cort de Ranavalona. El protagonista de la novel·la, Harry Flashman, descriu a Ranavalona com "la dona més horrible que hagi vist en la meva vida, sense excepció ".
A Jean Laborde i el seu fill els van retirar totes les propietats malgaixos, per la qual cosa va pressionar la reclamació al govern de França, proporcionant un pretext per a la invasió sobre la base de fer valer els drets legals d'un ciutadà francès, el que va donar lloc a les Guerres Franco-malgaixos, després de les quals l'imperialisme francès va aconseguir fer-se amb l'illa.
I, a tot això, quina posició ocupa l'aventurer català, en aquesta història. De ser virrei de Madagascar, si ho hagués estat amb Andrianampoinimerina que va començar a regnar el 1787, Bonet hauria 81 anys i la seua amant no hagués pogut ser Ravanalova, que havia nascut el 1782. Per tant, de ser-ho, seria en el període de els quatre regnes, en un qualsevol dels quatre. Però d'això tampoc tenim constància. La història no reforça massa l'aventura del català de la Sénia.
El virrei Bonet es reivindicat per molts pobles
Segons escriu l’historiador local senienc Rodrigo Vidal, fervent defensor i recuperador de tot allò relacionat amb el virrei, en un article de la secció “Apuntes para la historia de mi pueblo” de Lo Senienc: “El único pueblo que exhibe la Fe de Bautismo es La Cenia, y lo certifica Don Manuel Claramonte, cura párroco de nuestro pueblo”.
És aquesta partida de naixement del virrei Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, de l’any 1706, la que hi ha gravada a la placa de la casa del carrer Major, numero 4 de la Sénia, casa natal del virrei segons la “versió senienca”. La partida de naixement del virrei diu així:
“A trenta de mars de 1.706 yo: Antoni Garcia, pbr. Y vicari de la parroquial de la Cenia Batteigi a Juseph, Grabiel, Antoni, Fraco Bonet, fill lleigitim y natural de Juseph Bonet y de María Vidal Conguges, foren padrins Grabiel Bonet y Anna Mitjavila Conguges y avis del Batteigat. Servatis. Naisqué lo mateix dia.”
Carrer Major de La Sénia. Fot: Gonçal Vicens
A continuació, destaquem els orígens més curiosos que se li van atribuir. En l’article “Las múltiples cunas del ‘Rey Bonet” del periodista Miguel Capuz, que escriu una interessant sèrie de disset articles al diari Las Noticias sobre l’herència del virrei Bonet, es dóna a conèixer un origen natal del virrei a Vilafermosa del Riu (Castelló), un altre a Alacant (on hi ha una tomba amb un nom paregut al del nostre virrei), un altre a Astoll (la Cerdanya), a l’Ametlla de Mar i a Alcanar. Aquesta darrera, “la versió canareva” ha estat molt defensada per la gent d’aquest poble veí, que argumenten que el virrei era d’Alcanar, mentre que son tio, l’hereu, sí que era de la Sénia.
Diari francès de 1931
El virrei alcaner seria Claudi-Francesc Bonet i Fibla(1720-1792?) que es va embarcar fugint de la misèria i dels maltractes de sa madrastra (Alcanaria). Va ser rodamón pel Mediterrani i va parar a Madagascar quan se la disputaven portuguesos, francesos i anglesos, alhora que hi esclatava una cruenta guerra entre les tribus indígenes (hem pense que fa referència a la unificació del quatre regnes imerines).
Ningú sap com, ja siga perquè tenia gran destresa militar, o el seu comportament heroic, “sia per haver guarit el virrei amb herbes remeieres, fou nomenat cap de l'exèrcit illenc. Es casà amb la filla del virrei, a qui succeí en el càrrec i en la possessió d'incalculables riqueses. Quan quedà vidu, enfrontat als francesos, marxà a l'Índia anglesa amb una fabulosa fortuna que diposità en un banc britànic” (Alcanaria).
HERALDO DE MADRID, junio de 1930
El periodista A. Suárez Guillemescriu a El Heraldo de Madrid (juny 1930) l'article "Les extravagàncies d'un virrei. La fortuna que heretaran els espanyols anomenats Bonet ", potser una de les primeres referències d'aquests fets. Afirma que Miguel Capuzdel diari català "Les Notícies""va recollir, sense saber que era meva, la informació del virrei de Madagascar".
Suárez Guillem afirma que va recollir els apunts biogràfics recorrent la província de Tarragona i afirma que Bonet era de la Sénia. El que ve a continuació resulta confús, sens dubte per la redacció del periodista. Diu "Als tretze anys (Bonet?) se'n va anar a viure a la Pobleta de Morella, on el capellà li va infligir durament, de manera que el noi es va rebel·lar contra l'autoritat eclesiàstica, inferint-li una ferida mortal amb una navalla. Per la mort del sacerdot van sortir fugits del poble el matador i el seu pare, amagant-se en la nevera de Bonet, veí d’Arnés i parent de futur virrei de Madagascar. No estarien molt segurs al refugi, ni lliures de les indagacions de la Justícia, ja que van acordar que l'homicida abandonés el poble, realitzant-ho a poc cavaller en una mula". Sembla que Bonet es va refugiar a la propietat d'un parent seu i, per por que el van trobar, va fugir del poble d'Arnes poc cavallerosament.
Van passar anys sense que ningú sabés res d'ell i, a la mort del pare, els altres fills es van repartir l'herència. "Com un fantasma sorgit de la foscor..., un bon dia es va presentar Bonet als seus germans, els quals, més atents al seu propi egoisme que als sentiments fraternals, es van negar al repartiment amb ell dels béns heretats". Bonet es va acomiadar d’Arnés i es va posar a córrer món.
ABC, Teruel, 18 de julio de 1930
El diario ABC de 1930 informa sobre Bonet, que “Aunque se aseguraba que era natural de la provincia de Alicante, según nuevos informes, parece que era del pueblecillo llamado Nogueruela, de esta provincia.” (en referencia a Terol) i continua “Por el año 1886 el Juzgado de Mora de Rubielo planteó un pleito sobre esta herencia, demostrándose que Claudio Bonet, al ir al servicio militar, había desaparecido, y sus padres, creyéndole muerto, legaron toda su fortuna a su otro hermano. Pasados algunos años, Claudio, noticioso del testamento que le dejaba desheredado, se presentó en el pueblo sin ser visto, subió al tejado de la casa y, por la chimenea, hizo un disparo, matando a su hermano. Después huyó a Madagascar”.
Excèntrica clàusula de l’herència
El motiu per el que Bonet posa una clàusula al seu testament, per la qual els milions de lliures esterlines no podrien repartir-se fins a cent quaranta anys després de la seva mort, s’explica per el viatge de tornada que va fer al seu poble. Així ho narra un full d'una revista gràfica de 1931:
"El virrei, ric i poderós, va sentir la nostàlgia de la seva terra. Li agradaria, a més que al seu poble el veiessin convertit en virrei i acompanyat d'un seguici fastuós es presenta a La Sénia per sorprendre als seus paisans. Però el cas és que la seva presència al poble natal produeix un efecte totalment diferent del que esperava el virrei. Els seus compatriotes el prenen a burla. Altres l'acusen de negrer, de realitzar tracta d'esclaus. Es burlen d'ell. El prenen per boig. Creuen assistir a una broma de carnaval.
I el poderós virrei s'enfada i fulmina una condemnació. Ara que és opulent, ara que és omnipotent, vol venjar-se de la incomprensió dels seus. I els anuncia que la fabulosa herència que deixarà no podran gaudir-la els seus parents fins a la quarta generació.
Els seus parents, naturalment, es riuen del gest, que troben grotesc, ridícul.
I el virrei torna a Madagascar, maleint dels seus paisans ".
No estic fent cap estudi científic sobre el virrei, per això puc permetrem el luxe de pensar –que tal vegada- fos un negrer que havia fet fortuna amb la tracta d’esclaus, negoci estès en la Catalunya dels segles XVIII i XIX, com ho demostra el llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (XVI-XIX), de editorial Icaria, coordinat per Martín Rodrigoy Lisbeth J. Chaviano.
Tenim versions del virrei per a tots els gustos, com aquest virrei de Terol que comet assassinat i després marxa cap a Madagascar. A l’article “Las herencias misteriosas” signat per Pablo Vila San-Juanpublicat a La Vanguardia (9 de novembre de 1968, pàg. 15)) diu:
“Tuvo tanta difusión la noticia de la colosal herencia que, repercutiendo primero en las regiones valenciana y balear y después en toda Europa, surgieron Bonet alicantinos, mallorquines, franceses -que se decían Bonnet o Bonnot- e italianos, que ostentaban un Bonnetti sonoro”.
Com es pot veure, el cobrament de l’herència es va convertir un cas d’interès internacional.