La II Guerra Mundial
Els començaments de la II Guerra Mundial no es poden comprendre sense el procés de la unificació alemanya, en part consecuència de les riqueses prussianes de la Conca del Rhur (carbó, ferro) que van donar lloc a la industrialització prussiana. Per això, aquest Estat va encapçalar la unificació alemanya.
Aquesta riquesa industrial i la manca de mercats internacionals on exportar les mercaderia produïdes a Alemanya -ocupats per anglosaxons i francesos-, són a la base de les dues primeres guerres mundials.
Per això, començaré l'estudi de la II Guerra Mundial amb el procés de la unificació alemanya. El meu propòsit és explicar aquesta guerra de la manera més senzilla possible.
1. La unificació alemanya
Fins 1806 tots els territoris de parla alemanya formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, nascut a 962 sota la dinastia saxona presidida per Otó I a partir de l'antiga França Oriental i desaparegut en 1806 amb la derrota de Francesc II per Napoleó Bonaparte.
Alemanya abans de la unificació constituïa un conglomerat de 38 diminuts estats, entre els quals destacava Prússia per la seva indústria i el seu poder militar. Molts alemanys anhelaven tenir un Estat poderós com el francès i justificaven la seva creació per l'existència d'un idioma comú, al qual consideraven com a ànima del poble.
La unificació la va realitzar Prússia amb una sèrie de guerres d'annexió, com la Guerra dels Ducats (1864) contra Dinamarca a la qual li va prendre els ducats de Schleswig i Holstein, la guerra contra Àustria, recolzat pel rei italià Víctor Manuel II, a la que va derrotar en Sadowa (1866, Pau de Praga) per la qual Prússia va incorporar el regne de Hannover i altres regions austríaques. Tots els estats alemanys es van unificar en la Confederació d'Alemanya del Nord que reconeixia com a sobirà a Guillem I. Itàlia va aconseguir que Àustria li tornés Venècia.
La batalla de Sadowa (1866), per Georg Bleibtreu
Finalment, es va iniciar la Guerra Franco-Prusianadirigida pel canceller Otto Von Bismarck, amb el pretext de la successió a la corona d'Espanya pel destronament d'Isabel II, a la qual aspirava Leopoldo d'Hohenzollern(cosí del rei de Prússia) i es va oposar França. La lluita final es va produir en Sedan (1870) fent presoner a Napoleó III, el que va ocasionar la revolució de París i la proclamació de la III República sota la presidència de Lleó Gambetta. França es va rendir davant Prússia i pel Tractat de Frankfurt (1871) els francesos cedien Alsàcia i Lorena. El 18 de gener de 1871, Guillem I va ser proclamat emperador (kàiser) a la Galeria dels Miralls del palau de Versalles (Tractat de Versalles) i amb això es va completar la unificació alemanya.
Leopoldo d'Hohenzollern-Sigmaringen, el candidat al tron espanyol vacant i Lleó Gambetta president III República francesa
Otto von Bismarck, canceller del Regne de Prússia
Guillem I Rei de Prússia i Emperador d'Alemanya
L'Imperi alemany, i Guillem I com el seu kàiser, és proclamat al palau de Versalles
Abans de les batalles, Alemanya va passar per una sèrie d'etapes fonamentals per a la seva unificació. En 1815 la batalla de Waterloova suposar la derrota definitiva de Napoleó Bonaparte. Acabada l'amenaça francesa, els estats alemanys van fer un pas important en la unificació amb la formació d'un mercat únic, tasca a la qual van contribuir, tant els junkers ', és a dir, l'aristocràcia terratinent prussiana, com la burgesia industrial de la conca del Ruhr. En 1834, es va produir la unificació duanera (Zollverein).
El moviment liberal sorgit de la Revolució francesa va suposar, al principi, un gran perill per al sistema monàrquic que pretenia la unificació alemanya. Per això, els promotors de la unificació alemanya es van haver d’aliar en una sèrie d'aliances amb altres monarques europeus, començant per la Santa Aliança(1815) -a la qual van seguir la quàdruple i quíntuple aliança- promoguda pel tsar de Rússia, per combatre a Napoleó i les idees liberals.
Malgrat l'oposició inicial, finalment la unitat alemanya es va sustentar en les idees liberals sorgides de la revolució industrial alemanya: augment de la producció d'acer, carbó i ferro en la segona meitat del segle XIX, juntament amb la revolució dels mitjans de transport i de les comunicacions -ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs- que va possibilitar la formació d'un actiu mercat econòmic i va comportar altres conseqüències: la consolidació d'una burgesia industrial, aliada dels terratinents junkers, i el predomini en el seu govern de les idees liberals, que buscaven la formació definitiva d'un Estat nacional.
El predomini de Prússia sobre els altres estats es va basar en les riqueses mineres de la Conca del Ruhr(carbó i ferro) que van activar el seu desenvolupament industrial, completat amb l'exportació reeixida de les seves manufactures pel Mar del Nord, el que va consolidar una burgesia prussiana que comença a accedir al poder, sobretot, després del fracàs de les Revolucions socialistes de 1848, la burgesia imposa el liberalisme econòmic, però es nega a implantar una democràcia que inclogui a la creixent classe obrera sorgida de la transformació dels antics camperols serfs en obrers urbans.