Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarranya. Un món mític a pocs kilòmetres del País Valencià i Catalunya.
Ports de Beseit vistos des de La Freixeda. Fotografia: Gonçal Vicenç
Des de Vall-de-roures, vista del Tossal d'En Cander, el Tossal del Rei, i L'Hereu, a la dreta. Fotografia: Gonçal Vicenç
El riu Matarranya al seu pas per Vall de Roures, baixa dels Ports de Beseit (Al fons). Fotografia: Gonçal Vicenç
El Parrissal de Beseit, el riu Matarranya i, al fons, La Coscollosa. Fotografia: Gonçal Vicenç
Des de La Freixeda, mirant al nord, veiem el Turó de Sant Cristòfol a Caleceit (Centre) i a la dreta treu el cap la serra de Botjas a Terra Alta (Catalunya). Fotografia: Gonçal Vicenç
Buitres sobre las pinturas rupestres de La Fenellassa. Fotografía: Gonçal Vicenç
Excel·lent guia per visitar la comarca editada per CAI Saragossa
La part més muntanyosa es troba al sud de la comarca (Ports de Beseit), destacant com a elements característics del relleu son les moles, les terrasses fluvials i els glacis. Les moles estan constituïdes per cims plans i perímetre escarpat, amb vessants on afloren les argiles que els donen el color vermell.
Cap al nord, el territori va descendint en altura i, alhora que s'acosta a la vall de l'Ebre, es va allunyant de la mar, convertint-se el seu clima en més àrid on predominen els boscos degradats de pi blanc i matolls xeròfils, com el coscoll, les argelagues i els romanís. El paisatge ha patit la intervenció humana amb abundància de bancals de cultiu.
El riu Matarranya. Fotografia: Gonçal Vicenç
Els glacis són grans superfícies d'erosió que afecten materials tous i estan produïdes per aigües superficials. A la foto de dalt, presa des de La Freixeda, s'observen els camps que ocupen el glacis, amb conreus d'ametllers i oliveres, a la zona mitjana les pinedes i, al fons, les moles dels Ports de Beseit.
Els pobles de la comarca tenen noms que fan referència a espècies vegetals, com Vall-de-roures (Vall dels roures), Arenys de Lledó, referint-se al lledoner; La Freixeda que fa al freixe, la Codonyera al codony ...
La zona compta amb molts poblats ibèrics, així com conjunts de pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, destacant el conjunt de l'abric del barranc de Calapatà (Queretes), Roca dels Moros i Els Gascóns a Massalió i la Fenellassa de Beceit, pintures que en el seu major part no han arribat fins als nostres dies.
Abric de la Fenellassa (El Parrissal) de Beseit. Les figures en blanc han desaparegut. Descobertes el 1966 per C. Forcadell, estudiades per A. Beltrán i restaurades i consolidades per E. Guillamet i L. Ballester. Fotografia: Gonçal Vicenç
Les pintures rupestres estan ubicades en el punt més estret del congost per on discorre el Matarranya, per la qual cosa s'ha pensat que seria com un panell indicatiu per marcar el camí. R. Llavoripensa que els panells pictòrics servien com a marcadors territorials, per indicar que allà començava el territori dels caçadors-recol·lectors que convivien amb els nouvinguts agricultors-ramaders.
L’home ocupa aquest territori, una via secundària en el comerç entre la vall de l'Ebre i la costa mediterrània, des de temps prehistòrics, com ho demostren els abundants restes arqueològics. La comarca es va conformar amb l’aspecte actua em l’època islàmica, per pagesos andalusins organitzats en aljames o comunitats de llogarets que agrupaven diverses alqueries o rafals.
Mas de Pluja. El Parrissal de Beseit. Fotografía: Gonçal Vicenç
A partir del segle XII, el territori del Matarranya, entra de ple en el procés de conqueridor cristià. En el regnat d'Alfons II, a partir de 1158, totes les terres del Matarranya passen a estar sota domini cristià, que molt aviat van ser cedides a bisbats i ordres religiós-militars per assegurar la seva defensa com a territori de frontera davant els musulmans. El territori va ser repoblat amb gent procedent de les comarques pirinenques de Lleida, les seves lleis van quedar sotmeses al fur d'Aragó i la seva moneda a la de Jaca.
El riu Matarranya al seu pas per Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç
Al Matarranya es parla català des de la conquesta cristiana a mitjan segle XII, quan van arribar les gents del Pallars i de la Ribagorça. Hem sap greu que els habitants actuals diguen que parlen el “chapurreao” referint-se al català.
Pont d'entrada a Vall-de-Roures
Erudits del Matarranya com Agustí Salesi el novel·lista Braulio Fozes van interessar per la defensa de l'idioma català a la comarca. També ho han fet, a partir del segle XX, Maties Pallarés, Santiago Vidiella, Joan Cabréi Marian Galindo. El mantindré el seu idioma contribuirà a conservar les seves tradicions i costums. Es clar que, vivint a l’Aragó, personatges com els bisbes de Saragossa i l’Ordre de Calatrava (amb la seua encomana major a Alcanyís) ja des del segle XIII han granat cap a sa casa i han intentat uniformitzar als habitants de la Matarranya, castellanitzant-los com ells, que van ser incapaços de conservar el seu propi idioma.
Església i castell de Vall-de-Roure
Al segle XIII es van fixar els límits de frontera entre Catalunya i Aragó, deixant-los fixats al riu Algar, sempre treballant políticament, sense tindre en compte la història. Les pintures prehistòriques de la Matarranya demostren la connexió dels primers pobladors amb València, doncs pertanyen al “art llevantí”.
En la primera entrada del bloc ens fixarem en l’arquitectura dels pobles de la comarca, on trobem una primera etapa d’esplendor als segles XIV i XV, on destaca l’estil gòtic-valencià, obra del bisbe de Saragossa i de la Ordre de Calatrava. Més tard, als segles XVI i XVI, la societat civil adquirirà cada vegada més poder, el que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments i edificis barrocs.
Els edificis dels períodes de major esplendor artístic també pertanyen a l'anomenat "gòtic llevantí". Són edificis amb una nau única amb capelles laterals entre els robustos contraforts, amb marcat predomini del massís sobre el va i una concepció espacial unitària. Dels temples gòtics només han conservat la seva estructura medieval els de Vall-de-roures, Arenys de Lledó i Lledó. Els altres han sofert fortes modificacions que van del neoclàssic al barroc. En Vall-de-roures, La Fresneda i Massalió el temple gòtic va estar unit a un gran castell, formant un magnifico conjunt de castell-església situat a la zona més alta de la població.
Conjunt castell-església de Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç
El mecenatge del bisbe de Saragossa, especialment Don Pedro López de Luna (1314-1345), va propiciar les construccions de les esglésies gòtiques de Vall-de-roures, Massalió, Fontdespatla i La Torre del Compte. Per contra, les esglésies de Ràfels i La Freixeneda es deuen a l'Ordre de Calatrava. comença a augmentar el poder de la societat civil que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments a la fi del segle XVI i principis del XVII.
Ajuntament de la Fresneda. Fotografía: Gonçal Vicenç
El valor artístic dels ajuntaments és notable a La Fresneda, per la seva monumentalitat i elegants frisos de port renaixentista; a Vall-de-roures per la seva proporcionalitat, així com les de Calaceit i La Font del Compte.
Ajuntament de Fondespatla. Fotografía: Gonçal Vicenç
Aquest poder civil es correspon amb un gran desenvolupament econòmic de la comarca gràcies als productes de les oliveres i de la seda, desenvolupament que es farà palès en les construccions civils de Calaceit, La Feixneda i Queretes. Als segles XVI i XVII es construeixen admirables edificis barrocs, com les esglésies de Calaceit, Valljunquera i Beseit, on destaquen imponents columnes salomòniques. D'aquesta època hem de destacar la monumentalitat de les torres campanars, com la de La Torre del Comte, Fórmoles i Calaceit.
Torre-campanar de la Font del Compte. Fotografia: Gonçal Vicenç
Els Ports de Beseit van jugar un paper destacat en les guerres carlines, ja que des d'allà, el general Cabrera va organitzar un exèrcit que va protegir el territori el Maestrat, Matarranya i Baix Aragón.
El seu nucli urbà constitueix un dels grans conjunts arquitectònics de la zona, amb edificis de pedra, molts construïts amb la pedra tosca, fàcil de tallar al extreure-la i que endureix amb el pas del temps. Els seus edificis tenen grans pedres de carreu, grans portades adovellades, ràfecs volats i balcons, artístiques reixes i curiosos picaportes. La major part d'ells es van construir al segle XVIII i es concentren als carrers del centre.
Plaça Major (d'Espanya) a Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
La plaça d'Espanya (Calaceit). Fotografia: Gonçal Vicenç
Porxos de l'ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Porxos ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Plaça Major de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Destaca l'ajuntament, a la plaça Major, amb els seus elegants porxos i façanes de pedra. Es tracta d'un edifici renaixentista construït al començament del segle XVII, amb façana rematada per la característica galeria d'arcs i ràfec de pedra. En la seva planta baixa s'obre una àmplia llotja, definida per dos arcs de mig punt, a través de la qual s'accedeix a un enclavament ple d'encís: la plaça de la Llotja.
Carrer Estudis, de Calaceit, amb la torre campanar i casa-llotja (dreta). Fotografia: Gonçal Vicenç
Al carrer de l'església ens trobem un temple barroc amb belles portades i columnes salomòniques, així com una monumental torre-campanar. Al costat de la torre de l'església es troba la interessant casa-llotja que ens condueix al carrer Maella, al final de la qual s'eleva la capella-portal de la Verge del Pilar.
Església de La nostra Assumpció de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Arco que condueix al carrer Església de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Vista de dues cases de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç
Carrer Maella de Calaceit, al final de la qual s'eleva la capella-portal de la Verge del Pilar.
CASTELLANO: