Solitud i tranquil·litat, paisatges humils on experimentar l'autèntica naturalesa, desolació i belles aus rapinyaires solcant el cel... Sentiments trobats afloren a la meva ment cada vegada que passege per aquelles terres ibèriques, voltades per les serres d'Albarracín, Gúdar, Sant Just i Palomera. Travessàvem un erm inacabable, els plans de Visiedo, amb presses, perquè el nostre destí era Alcanyís. Terres tacades de sang, puntejades pel groc dels gira-sols, passaven de reüll per la meva pupil·la i, alguna cosa en el meu interior, em deia que m'estava perdent el millor del viatge. No vaig trigar a tornar una altra vegada a l’altiplà per el qual discorria el riu Alfambra, aquest cop amb el propòsit de explorar-lo.
Afores d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Alfambra s’estén als peus d'un turó vermell on els àrabs van construir un castell, avui desaparegut, que va donar nom al poble. El cel blau, esfilagarsat per girons blancs, mostrava un grup de voltors que experimentaven les lleis de la termodinàmica, amb les seves espirals d'ascens interminables. El poble estava tranquil aquell matí, una calma que va resultar enganyosa, ja que tot just arribar a la Plaça Major, una multitud de mercaders i veïns traginaven tota classe de productes. Vam baixar de la moto i ens vam asseure a les taules que tenia posades un bar que no ho semblava, llevat pel petit cartell lluminós d'una marca de cervesa.
El turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Esglèsia i turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Un carrer que ens porta al riu Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Era un dia assolellat que mitigava el fred que impera per aquells indrets. Vam passejar el poble amb l'estació de ferrocarril abandonada i, a l'acostar-nos al riu, contemplarem la figura del monticle Al Hamra, nom que al·ludia a l'intens color vermell que tenen les argiles de la zona. L'antic recorregut del tren miner Terol-Mequinensa s’havia condicionat com a sender cicle-turístic que permet contemplar paisatges amagats i escabrosos. Les dues ribes del riu estaven cobertes d'una verda vegetació, amb pollancres gegants que acompanyaven el solitari fluir del riu cap al Túria, les aigües del qual tintava de vermell. Per tots dos costats senders recorrien la ribera del riu. Per la carretera ET-V-1008, a cinc quilòmetres del poble, ens desviarem a la dreta cap a l'ermita de Santa Anna on recentment s'han trobat pintures murals gòtiques i altres barroques. Les pintures gòtiques es divideixen en tres escenes de grans dimensions, entre les quals destaca un retrat de parella dels Reis Catòlics, el donant Juan Fernández de Heredia VII, un Sant Jordi i un Últim Sopar.
Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)
Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)
Amb el descobriment de les pintures es va decidir fer del lloc un petit museu i, per embellir l'accés, es va construir un curiós rellotge analemàtic davant de l'ermita. A Espanya són escassos els rellotges d'aquest tipus, on l'instrument que marca l'hora som nosaltres mateixos que hem de situar-nos en la part central de rellotge, triant el mes corresponent, de manera que la nostra pròpia ombra serà la que marca l'hora del dia. El rellotge té un diàmetre de més de 15 metres i està construït en granit rosa. En ell estan representats els escuts de les ordres militars que han passat per Alfambra al llarg de la seva història. El terolenc Antonio Castellote ha escrit una obra, “Otoño Ruso”, ambientada a Terol i Alfambra, que tracta d'una família russa que ha vingut a Espanya a la recerca de treball i xocarà amb una família amanerada i presumida de Terol amb la qual es relaciona, esclatant una sèrie d'esdeveniments plens de gelosia, enveges, amor i odi.
Rellotge analemàtic de l'ermita de Santa Anna (Alframbra). Foto: Primeras Letras
Territori de la família Banu Razin, llinatge berber Hawwara, que governava aquella Taifa des d’Albarrasí, va ser reconquerida pels aragonesos i lliurada a l'Orde del Temple. Els repobladors aragonesos es van aprofitar dels canals de reg andalusins, en concret quatre, que transportaven les aigües del proper riu fins a les hortes del poble. Amb aquests records del passat en la ment ensopeguem amb la llera del riu i, al nostre voltant, s’obrí una allargada vega amb hortes d'hortalisses, suculents fruiters i plantacions de frondoses, principalment pollancres i àlbers. Resguardats de l'estepa, entre la vegetació de ribera, es refugiaven rapinyaires com el xoriguer o l'aligot que escridassaven esvalotades al nostre pas. En una petita platja fluvial de sorra vermella vam sorprendre una família de llúdrigues que jugaven amb els crancs vermells.
Vista d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
La bellesa de les flors i els insectes que les pol·linitzaven contrastava amb la solitud del lloc. Cap ésser humà recorria aquells paratges i trobàvem a faltar els crits i les rialles dels nens que no gosaven acostar-se fins aquí, no pel perill, sinó perquè quedaven molt pocs en el poble. Borinots i libèl·lules pul·lulaven entre els nostres caps pel camí de tornada. Vam pujar a la part alta del turó i el paisatge es va convertir en un immens mar ondulat de terra vermella, amb fulles de cultiu verdes i altres parcel·les blanques. El color era intens per la neteja de l'aire i, el blau de les muntanyes, retallaven la immensa planura, durant segles dedicada al pasturatge de bestiar i al cultiu miserable d'alguns cereals.
Sobre les pintures murals pots consultar el bloc de Francisco Ponce Carrasco
https://franciscoponce.com/archives/1216