A la catedral de Burgos hi ha moltíssimes coses curioses i per veure-les cal aguditzar la vista per buscar-les per tots els racons. A la dreta del rosetó de la façana principal trobem un autòmat que toca les hores de la catedral. La gent el coneix popularment com el Papamosques, una maquina en forma humana que totes les hores en punt obre la boca al mateix temps que mou el seu braç dret per accionar el badall d'una campana.
En la part superior de la nau central trobem l’autòmat conegut com el Papamosques. Foto: Gonçal Vicens
Vesteix d'encarnat i els trets del seu rostre són mefistòlics, amb bigot i barbeta. A la mà dreta du una partitura i, amb aquesta mateixa mà toca la campana. L’autòmat actual data del segle XVIII i va substituir un vell autòmat del segle XVI.
A l'esquerra del Papamosques se situa, en un balconet, un altre autòmat més petit, anomenat Martinillo o Martinillos que s'encarrega d'assenyalar els quarts. En aquest cas, mou els dos braços i s'acciona dues campanes que el flanquegen. Cada quart d'hora està assenyalat per dues campanades, més agudes que les del Papamosques.
A l’esquerra del Papamosques trobem el Martinillo o Martinillos que s'encarrega d'assenyalar els quarts.
Tomba de Fernán González en la Col·legiata de Covarrubias.
Tots els dies, el rei quan entrava a la Catedral de Burgos, es reconfortava contemplant a la jove. Durant molt de temps la va seguir fins a casa sense ser capaç de parlar amb ella. La timidesa tan profunda que patia el rei li impedia dirigir-se a la jove. Un dia la jove va passar pel costat del rei i va deixar caure dissimuladament el seu mocador als peus del jove. Enrique el va arreplegar, però, incapaç de parlar, va baixar la mirada i li va donar el seu. Tancant els ulls plorosos, la noia es va girar i es va disposar a sortir. Però abans que arribés a la porta va emetre un lament tan punyent que el ressò de la catedral es va encarregar de fer-ho, encara més, ensordidor.
L'endemà, Enrique III va tornar a la catedral per pregar. Com tots els dies va dirigir la seva mirada a la tomba de Fernán González. Però la bella noia ja no va tornar a la catedral. Un dia va decidir anar a la casa on l'havia vist entrar moltes vegades i, per sorpresa del rei, l'edifici tenia un lamentable estat d'abandonament: la porta oberta, les finestres trencades, l'interior desordenat i brut. Enric III no entenia res. Tot tenia l'aparença d'haver estat abandonat durant anys. I així l'hi va confirmar un veí. Els habitants de la casa havien mort, feia dècades, malalts de pesta.
Enrique III de Trastámara, el “Doliente”, segons un pintor anònim del segle XV.
Molt abatut, el rei sofria visions de la noia recollint el seu mocador, la mirada dolça d'ella i aquell lament punyent li estaven debilitant ràpidament la seva salut. Preocupats seus metges, van ordenar al rei que sortís a passejar tots els dies pels voltants de Burgos. Una tarda dels seus passejos, el rei absort en els seus pensaments, va caminar i caminar, i quan va tornar a la realitat, es va adonar que s'havia perdut. Va caure la nit i un silenci aterridor el va cobrir tot. Només s'escoltava les petjades maldestres i la respiració entretallada del rei.
Tot d'una, el jove va començar a escoltar moviments estranys darrere d'uns matolls propers. Uns sorolls que li van gelar la sang. Se sentien respiracions fortes que estarrufaven la pell, s'escoltaven moltes petjades que trencaven les branques en passar. Pres del pànic, el monarca va sortir corrent desembeinant la seva espasa al mateix temps. Però uns ulls brillants van paralitzar la seva carrera completament. Dotze ulls famolencs de carn humana. Sis llops li havien acorralat sense deixar buit per poder escapar. Els animals el van atacar i el rei va saber defensar-se amb la seva espasa.
Però el jove rei cada vegada més cansat per l'esforç va començar a afeblir els seus cops. Quan ja havia decidit deixar-se vèncer, de sobte, al bosc va sonar un lament punyent, tan profund i planyívol que va espantar als llops que van sortir com ànimes perseguides pel diable.
Quan tot va quedar en silenci va aparèixer la figura de la noia de la Catedral de Burgos davant seu. Aquesta jove que tant estimava i recordava. El rostre de la dama, que sempre havia estat molt bonic, aquest cop estava marcat pel dolor i la tristesa. Uns ulls brillants, unes galtes humides, una pell blanquinosa i uns llavis immòbils i molt fins. El rei es va encaminar cap a ella decidit a abraçar-la i besar-la. Però la noia el va apartar delicadament i li va dir:
- «T'estimo perquè ets noble i generós; en tu vaig estimar el record gallard i heroic de Fernán González i el Cid. Però no puc oferir-te al meu amor. Sacrifica't com jo ho faig ... »
I després de pronunciar aquestes paraules, la noia va caure rendida als seus peus. A la mà dreta estrenyia amb força el mocador que al seu dia ell li va donar. El rei va passar la nit al seu costat i quan va començar la llum de l'alba la noia va desaparèixer i el rei va tornar a Burgos, turmentat i trist, va voler immortalitzar el seu amor, i va manar a un artesà morisc que creés una figura per col·locar-la damunt d'un rellotge venecià a l'interior de la Catedral de Burgos. A més, intentant eternitzar el lament que ressonava contínuament en el seu interior, va demanar a l'artesà que la figura emetés un so al toc de les hores. Però l'artesà no era excessivament hàbil i no va saber reproduir la bellesa de la jove. Va crear una figura molt grotesca que, a més, emetia un crit estrident que provocava les burles i les rialles dels fidels a l'interior de la catedral.
***
(1) La tomba de Fernán González mai ha estat a la catedral de burgos. El comte va ser soterrat al monestir de San Pedro de Arlanza i en 1841 el van traslladar a la Col·legiata de Covarrubias.