El territori de la poma esperiega es un enclavament que va ser conquistat pel rei Pere II d'Aragó en 1210 i es va unir mig segle després al Regne de València, acabat de conquistar pel rei Jaume I, fill de l'anterior. En 1269 el monarca Jaume I va donar la localitat d'Arcos de las Salinas (que era la que connectava el Racó d'Ademús amb el Regne de València) al Consell de Terol.
Arcos de las Salinas
Poma esperiega
Convent de Sant Guillem
A Castellfabib els més valents podeu visitar el convent de sant Guillem. Si eres supersticiós potser no t'atreveixes per les llegendes que amaga entre les seues restes arquitectòniques. A la vora del riu Ebrón trobem aquest monument abandonat en 1835 amb la desamortització de Mendizabal.
En 1912 es comença a construir una central hidroelèctrica que portaria la llum a Terol. Per a la seua posada en marxa algú va tindre la idea d'agafar les pedres del convent sense saber el que això comportaria. Durant les obres van morir dos treballadors esclafats per pedres que es van esfondrar en el seu interior, naixent així el rumor que havia sigut un càstig diví per llevar els carreus d'un temple destinat en el seu moment a l'oració i culte.
Central hidroelèctrica de Castellfabib
Actualment només es conserva la capella, el pou, el safareig i l'abeurador d'animals, a penes uns metres quadrats de parets, façanes mig demolides i escletxes de diferents arcs.
Una altra llegenda narrada en Top Valenciaconta que els propis frares agafaven l'aigua del riu Ebrón ran del convent, ocasionant que el riu baixés moltíssim el nivell de l'aigua, obrint-se pas per les Falçs del Ebrón. En 2016, gràcies a la campanya “apadrina un carreu del convent” on es va recaptar diners per a evitar la seua ensulsiada, es van iniciar les obres per a apuntalar les restes que queden d'aquest preciós convent que un dia va lluir amb tota la seua esplendor a Castellfabib.
Associació Cultural de Castellfabib http://www.ademuz.es/es/municipio/sesga
Des d'Ademús, pel Val de la Savina i un fort pendent, s'arriba a Sesga, en plena Serra Tortajada. Un elevat percentatge de les edificacions presenta un estat ruïnós. Actualment el llogaret compta amb 8 habitants. Fins fa pocs anys no disposava d'energia elèctrica ni aigua corrent.
La xicoteta església parroquial de la Immaculada Concepción és un edifici del segle XVIII decorada amb pintures de temes marians. A prop hi ha un edifici municipal que alberga l'escola, el forn de pa comunal, la barberia i el calabós. A prop destaca el bosc de coníferes i altres varietats que pobla tota la Serra Tortajada.
Sesga, església parroquial de la Immaculada Concepción. Foto: Alfredo Sánchez Garzón
Conta la llegenda que en el llogaret de Sesga vivia una dona dolenta que agradava fer el mal i robar als altres habitants. La lluna l'observava totes les nits mentre la mala dona feia les seues malifetes. Una nit la lluna va amenaçar a la dona amb convertir-la en pedra si tornava a robar. La mala dona no li va fer cas i una nit va robar un xiquet nounat. En passar pel vessant de la muntanya la lluna la va veure i, tal com li va dir, la va convertir en pedra. Des d'aqueix dia els habitants del llogaret de Sesga van viure tranquils i a la dona de pedra la van dir "la mare puta".
Aquesta llegenda va ser recuperada per Yolanda Yuste.
***
Us pose una foto antiga de "la Creu que Xiscla", amb detall de la basa calcària i columna de pedra composta per diferents fragments i un medalló llaurat, sobre el que s'alçava la cèlebre creu d'Ademús (València). La foto està presa de Carlos Sarthou Carreres, Geografia General del Regne de València, València (1920-27), vol. II, p. 273].
Des de finals del segle XVI a Ademús es venerava una xicoteta creu de ferro, situada en la cúspide d'una columna, que s'exposava en el fossar de Sant Pere, enfront de l'entrada sud de la vella parroquial.
La xicoteta creu va ser trobada per un pastor en circumstàncies misterioses, i col·locada en el cementiri de l'església. El crucifix no cessava de provocar prodigis incomprensibles. De tots ells, el que més impressionava a la població era la seua capacitat per a avisar –mitjançant els sons aguts que emetia- de l'arribada de tempestes.
En 1653, el bisbe de Sogorb, Francisco Gavaldá, es fa ressò d'aquestes meravelles i ordena a les autoritats municipals que protegisquen la valuosa creu. Així les notícies dels portents s'estenen per tots costats, fins i tot al papat de Roma. El cas és que Alexandre VII va posar l'assumpte en mans del Sant Ofici i en 1658 el tribunal de València ja havia designat una comissió encarregada d'investigar els successos.
El primer a ser interrogat va ser el propi Gavaldá, víctima de la seua tremenda credulitat; després van seguir les declaracions dels veïns d'Ademús, testimoniatges plens de prudència, la qual cosa revela el temor que entre la població provocava la sola presència dels enviats de la Santa Inquisició a la comarca.
L'informe final conclou que aquests fenòmens es deuen a causes naturals, complint allò que manaven els preceptes del concili de Trento que pretenien la supressió de falses creences, de supersticions populars, de veneració de relíquies i sants dubtosos, etc. Amb això els conciliars pretenien retornar la religió catòlica al seu estat original.
Vista parcial de la vila d'Ademús (València), des del castell, amb detall de l'horta del Túria per on discorre el camí pelegrinal de la Vera Creu. Foto: Alfredo Sánchez Garzón
Les advocacions de la Creu o Santa Bàrbara, es consideraven molt efectives per a aplacar fenòmens atmosfèrics i calamitats que produïen una mort sobtada i sense confessió possible –la pitjor mort que podia patir un creient- com a llamps, tempestes, terratrèmols, etc.
La població ademussera va continuar mirant amb cert respecte la xicoteta creu que, de moment, va continuar complint les seues funcions d'alertar sobre l'arribada de tempestes pernicioses.
Cavanilles, a la fi del segle XVIII, encara es fa ressò de la pervivència d'aquesta superstició popular, donant-li una explicació il·lustrada, d'acord amb el seu temps. Amb tot, per aqueixos anys el poder de conjurar les tempestes ja l'ostentava una altra relíquia, arribada a Ademús a principis del segle XVIII: el lignum crucis.
Quan es va construir el nou temple del Raval (1644), la vella parròquia de Sant Pere va ser convertida en ermita de la Santa Creu, Sant Cristòfol i Santa Bàrbara. La nova església d'Ademús es convertia en la més important de la comarca. Però la grandesa i l'exuberància decorativa no ho era tot. Tot temple que es preés havia de posseir unes relíquies dignes. Aquestes dotaven de cert prestigi i importància a l'església que les custodiava.
En el cas de Santa Generosa, la seua devoció va ser promocionada, de dalt a baix, per la jerarquia eclesiàstica. La introducció del culte de santa Generosa és una mica més tardana que el de la Creu que xiscla i està lligada a la finalització de les obres de la nova parroquial de sant Pere i sant Pau.
Un vertader trànsit de restes santes s'intensificarà des de finals del segle XVI, promogut pels capellans catòlics, coincidint amb l'inici de la difusió dels preceptes trentins. En aquest sentit, és cèlebre l'arribada de les restes de sant Maurí a València, que el Patriarca Ribera va fer portar des de Roma.
Ademús va acollir el cos de santa Generosa, regalat per un clergue de la població. La santa va ser acollida en una capella en la qual es va disposar que la comunió es donés perpètuament en ella, on hauria de cremar dia i nit un llum. La capella va ser decorada amb pintures, una de les quals narra el miracle del ferrer d'Ademús.
En 1721, Francisco Domingo, ferrer de la vila, havia caigut greument malalt fins al punt de perdre el coneixement. Sembla ser que en aqueix estat inconscient va passar tres dies, fins que el rector parroquial va acudir a casa del malmès ferrer amb la relíquia de santa Generosa. Davant la presència del sant cos sembla ser que Francisco Domingo va sanar immediatament.
Per descomptat, aquesta curiosa història va ser elaborada per un entès ja que els tres dies de mort aparent del ferrer d'Ademús tenen evidents referències als tres dies que Crist va tardar a ressuscitar.
NOTES
Rubio, Samuel. Historia verdadera de la cruz que chilla y fundación del hospital de san Joaquín. Ademuz, 2001
Antón Andrés, Ángel .“¿Milagro o superchería?”. Ababol, números 29 y 30. Ademuz, 2002.
Eslava Blasco, Raúl. Reliquias y religiosidad popular en el Rincón de Ademuz (II): la cruz que chilla y el cuerpo de santa Generosa de Ademuz. ABABOL, nº 33. Primavera 2003