Hem estudiat dos processos històrics sense els quals no entendríem la II Guerra Mundial. Primer la Unificació Alemanya, conseqüència de l'enorme desenvolupament industrial assolit en la prussiana conca del Rhur. La riquesa acumulada per la burgesia prussiana estimula el seu orgull de ser alemanys fins al punt de creure’s superiors a la resta de la Humanitat.
Un cop més, comprovem com un fet material (l’economia florent) necessita ser ratificat per una estructura ideològica que li doni suport "científic" i, al final, faci creure que la "superior" raça alemanya va ser la conseqüència de la seva riquesa econòmica, és a dir, el món al revés, que tant agrada als metafísics.
Amb Darwin i les seves doctrines, sorgiran una sèrie de darwinistes socials entestats a demostrar que una nació és rica i poderosa perquè ho són els seus habitants, perquè han evolucionat ocupant la branca superior de l'arbre evolutiu i són l'autèntica raça d'homes, mentre que la resta, ni tan sols són races humanes, són infrahumans, alguns dels quals són col·locats darrere dels simis, com els negres, segons el científic alemany Ernst Haeckel (Al meu bloc podeu veure “El racismo capitalista y Los genocidios del capitalismo”.
L’horror del colonialisme Belga, una il·lustració d'H.M. Stanley d '"El Congo i la fundació del seu estat lliure; una història de treball i exploració (1885)".
La seva immensa producció de manufactures va saturar els mercats interns alemanys, de manera que Alemanya va buscar colònies, o siga, mercats internacionals on vendre els seus articles. No obstant això, les potències colonials (França i Anglaterra) que controlaven el mercat mundial van decidir oposar-se a les pretensions alemanyes.
Els prussians, orgullosos del seu poder i de la seva raça, guiats per la seva supèrbia, van decidir atacar França amb el pretext de la successió a la Corona espanyola, però, darrera s’amagava la intenció d'annexar-se Alsàcia i Lorena. La Guerra Franco-Prusianava acabar amb la humiliant coronació de Guillem I com Kàiser d'Alemanya en el Palau de Versalles. Aquest fet vergonyós mai va ser perdonat pels francesos que desitjaven la revenja.
El segon fet històric d'importància per a comprendre les guerres mundials és el període conegut com la Pau Armada, etapa sorgida de la negativa de les potències occidentals a cedir colònies als alemanys.
Alphonse de Neuville. Combat sur la voie ferree (armee de la Loire) 1870. La Batalla de Sedan
Alemanya no es va intimidar per la negativa, al contrari, va iniciar una carrera armamentista sense precedents coneguts en el món. Anglaterra i França, lluny d'acovardir-se, van optar per anar en la mateixa direcció.
En aquesta època es consolida el nacionalisme italià, alemany i eslau. Culturalment, es coneix com la Belle Epoque, el temps de les grans exposicions universals, la fe infinita en el progrés i la tècnica, l'època dels fauvisme, futurisme i els grans músics nacionalistes com Richard Wagner, Txaikovski, Mússorgski o Rimski- Korsakov .
Jean Béraud. La sortie des ouvrières de la maison Paquin, rue de la Paix (1906). Museu Carnevale
Les grans potències s'uneixen en dos blocs rivals (Triple Entesai Triple Aliança) que disputen pels territoris del Marroc i Tunísia en una espiral cada vegada més violenta fins a culminar amb l'Atemptat de Sarajevo, espurna que desencadenarà les hostilitats que conduiran a la Primera Guerra Mundial.
No vaig a ocupar-me de la Primera Guerra Mundial, però direm que sorgeix per les rivalitats econòmiques entre les primeres potències industrials. El Kàiser i els industrials alemanys -com els francesos i anglesos- van embarcar als obrers, als treballadors en general, a una guerra en defensa dels interessos particulars de la burgesia, disfressant-ho tot amb la ideologia de la defensa de la pàtria, de la raça superior, o de qualsevol altra faula ideològica d'origen burgès.
Il·lustració del canó transportat britànica QF 13 de la Royal Horse Artillery, arrossegat per sis cavalls. New York Tribune: "Going into action and hitting only the highest spots, British artillery speeding along in pursuit of the fleeing foe on the Western front."
Els orgullosos alemanys que es creien superiors a la resta dels humans van errar en els seus càlculs, subestimant la capacitat militar, econòmica i demogràfica d'Anglaterra i França, en realitat, molt superior a l'alemanya. Algun divulgador de la història ho va resumir així: “van anar a per llana i tornar esquilats” (Eslava Galán, Juan. La Segona Guerra Mundial explicada per a escèptics).
La guerra es va resoldre ràpidament quan l'esquadra naval anglesa estrangulà el comerç alemany i el país es va enfonsar en 1918. Però abans que es consumés el desastre, sense blat en els graners, els alemanys van patir grans fams, el que va fer que es succeïssin aixecaments per tot Alemanya, el primer dels quals va ser encapçalat pels mariners de Kiel, seguint l'exemple dels revolucionaris russos. Els bel·licistes i la burgesia industrial, encapçalada pel Kàiser, lliuraran el país que havien destrossat a un govern provisional dirigit pel dretà Friedrich Ebertque l'únic que temia era un cop d'estat bolxevic.
Marins revoltats a Kiel (1918). Font: Bundersarchiv
Aquest individu, en realitat, representava a la burgesia industrial i als bel·licistes que van destrossar el país i, lluny de empresonar-los, es va aliar amb els bel·licistes jaupant al Freikorps, un grup recentment format de mercenaris dirigit per oficials del kàiser. Aquest subjecte va llançar les tropes contra els mariners, però els manifestants del poble ho van impedir i l'exèrcit es va retirar.
Nombrosos futurs membres i dirigents del Partit Nazi (Partit dels Treballadors d'Alemanya que aviat es diria Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors, NSDAP) havien servit en els Freikorps, incloent Ernst Röhm, futur cap de l'Sturmabteilung o SA, Heinrich Himmler, el futur cap de la Schutzstaffel o SS, i Rudolf Hoss, el futur Kommandant del Auschwitz camp de concentració.
Pocs dies després, la Lliga Espartaquistaliderada per Karl Liebknecht(el pseudònim «Espartaco» havia donat nom a la lliga) i Rosa Luxemburg, va iniciar un cop contra el govern provisional. En la lliga hi havia diverses tendències ideològiques, entre elles la comunista, a la qual es va oposar Rosa Luxemburg que no volia les tàctiques bolchevites, però, van triomfar les idees de Karl Liebknecht i el cop es va dur a terme.
El dretà Erbert va autoritzar la intervenció del Freikorps que va capturar als revolucionaris, executant a Rosa Luxemburg i Liebknecht. El Freikorps va matar a altres 1.200 berlinesos en els dos mesos següents. Després va aixafar una rebel·lió a Bavera. Immediatament es van celebrar eleccions i Ebert es va convertir en president.
La capital de la nova república va ser Weimar, nom amb què es coneix aquest període -República de Weimar- que tenia una de les constitucions més liberals del món, "però, la milícia estava en mans d'homes que menyspreaven el liberalisme, el socialisme, el comunisme i la democràcia. Els mateixos homes que contribuirien a l'ascens d'Adolf Hitler al poder" (Lliga Espartaquista. Cop a la República de Weimar. Rosa Luxemburg).
Rosa Luxemburg
A les 11 hores del dia 11 de novembre de 1918 es va donar per finalitzada la Primera Guerra Mundial i es va signar l'Armistici amb els aliats. La guerra va produir més de 10 milions de baixes i més de 60 milions de soldats europeus van ser mobilitzats des de 1914 fins a 1918. Alemanya, Rússia, Àustria-Hongria, França i Gran Bretanya van veure com uns 6 milions de civils perdien la vida per malaltia, fam o fred. La Primera Guerra Mundial va acabar amb les dinasties imperials de Rússia, Alemanya, Turquia i Àustria-Hongria i va provocar la Revolució bolxevic de Rússia.
Representantes en Versalles: Lloyd George, Orlando, Clemenceau y Wilson
En 1919, el Tractat de Versallesva acabar amb el conflicte oficialment, però la rancorosa França va imposar unes condicions lleonines a Alemanya, un autèntic espoli que no només van afectar a aquest país, sinó que van desestabilitzar Europa i van posar les bases per a la Segona Guerra Mundial.
Finalment, en compensació a la breu descripció dels fets de la Primera Guerra Mundial he tractat de seleccionar una bibliografia bàsica i actualitzada per aquells lectors que desitgen ampliar la seva informació.
Bibliografia
Barbara Tuchman, Los cañones de agosto, (Península, 2004).
Clark, Cristopher (2014). Sonámbulos. Cómo Europa fue a la guerra en 1914. Barcelona: Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores. ISBN 978-84-672-5801-1.
Díez Espinosa, José Ramón. 1994. Sociedad y cultura en la República de Weimar: el fracaso de una ilusión. UVA, Valladolid ISBN 84-7762-607-3
Ferro, Marc.1998. La Gran Guerra (1914-1918). Alianza, Madrid. ISBN 84-206-7927-5
Hew Strachan, La Primera Guerra Mundial (Crítica, 2004).
Hobsbawm, Eric J. 1995. Historia del siglo XX (1914-1991). Crítica, Barcelona. ISBN 84-8432-042-1
Jesús Hernández Martínez, Todo lo que debe saber sobre la I Guerra Mundial (Nowtilus, 2007). ISBN 978-84-9763-413-7
John H. Morrow Jr., La Gran Guerra (Edhasa, 2005).
Klein, Claude. 1985. De los espartaquistas al nazismo: La república de Weimar. Sarpe, Madrid. ISBN 84-7291-938-2
Michael Howard La primera guerra mundial, (Crítica, 2003).
Michael S. Neiberg La Gran Guerra, una historia global (1914-1918), (Paidós, 2006).
Norman Stone, Breve historia de la I Guerra Mundial, (Ariel, 2008).
Paul Fussel, La Gran Guerra y la Memoria Moderna, Oxford University Press, 1992 y Turner, 2006.
Sebastian Haffner Los siete pecados capitales del imperio alemán en la Primera Guerra Mundial (Destino, 2006).
Solar, David (2003). «El ocaso de los imperios. La capitulación». La aventura de la historia (61): 44-51.
Stevenson, David (2013) [2004]. 1914-1918. Historia de la Primera Guerra Mundial. Barcelona: Círculo de Lectores/Penguin Random House. ISBN 978-84-672-5794-6.
Willmott, H. P. (2004). La Primera Guerra Mundial (Inédita).
Wolfgang Mommsen, La época del Imperialismo: Europa 1885–1918, Siglo Veintiuno Editores, México, 1971.