Quantcast
Channel: LA VELLETA VERDA
Viewing all 383 articles
Browse latest View live

La Ruta de les bruixes de l'Alt Gàllego

0
0
      Abans hem contat una història de bruixeria que va passar en aquelles terres del Vall del Tena i ara vos propose un recorregut per la història, les llegendes i els símbols màgics i religiosos de la comarca pirinenca. Oficialment, en el fullet de la Ruta de les Bruixes, el itinerari arranca des d’Orna de Gàllego fins al Portalet, apropant-nos a llocs en els quals el món de la bruixeria i la superstició, va acabar amb una brutal persecució.

    En l’entrada anterior del meu Bloc hem parlat de les dones latrantes (que bordaven), amb casos registrats des d’Ansó Yésero a la fi del segle XV, i la de possessió demoníaca col·lectiva, que va tenir lloc a la vall de Tena entre 1637 i 1643. En 1495 Alonso d'Aragó, virrei d'Aragó i arquebisbe de Saragossa va ordenar als justícies de diverses poblacions properes a Jaca l'inici de processos contra "molts homes i donas bruxos" que habitaven la vall.



“Relligada”, símbol protector (Biescas). Foto: Gonçal Vicens

    Aquestes zones rurals de l’Alt Gàllego tenien supersticions de tota mena. El mal d’ull en el part era molt temut. Als nadons, calia protegir-lo del "mal d'ull" col·locant-los "evangelis i "escapularis", per defensar-los contra aquest mal.

      Es tenia molta cura de defensar-los de les persones amb ulls clars. Encara hi ha la creença que les persones amb els ulls clars són més propenses per exercir aquest mal d'ull. L'explicació d'aquesta idea cal remuntar a temps molt antics de la civilització islàmica, concretament a l'època de les Croades. Els àrabs van pensar moltes vegades que els ulls blaus dels homes del nord d'Europa que integraven les Croades tenien un notori poder maligne.

      Podien causar-la les persones que tenien "força de vista" i era degut principalment a una mirada d'enveja que causava la malaltia

      L’epidèmia d’histèria, només a Tramacastilla i Sandiniés, va afectar a 62 dones. Es va considerar i es va jutjar com a principal responsable de la mateixa al bruixot Pedro de Arruebo, propietari de la finca de La Artosa. Els fets van ser recollits per Francisco Blasco de Lanuza en la seva important obra sobre dimonilògia Patrocinio de Ángeles y Combate de Demonios (1652). Blasco de Lanuza, qui va tenir un destacat paper en aquells i en altres successos relacionats amb la bruixeria, descendia de Sallent, va ser rector de Sandiniés, abat de Sant Joan de la Penya i representant a les Corts aragoneses.

     Ja hem vist com el succés de les "obssesses de Tramacastilla" va inspirar el muntatge teatral Les espiritadas de Tena, estrenat el 2012 per Lateja Teatre, amb guió de Luis de Pablo i direcció de la Susi Zúñiga, estrenada en la primera edició de la  Feria de las Brujas, Mitos y Leyendas del Valle de Tena, una feliç rememoració lúdica i festiva d'aquest fosc passat.

     Per a fer el viatge es convenient llegir la guia d’Àngel Gari, la Ruta de las Brujas del Alto Gállego (Prames, colección Losa Mora) i descargar-vos aquest pdf -que hem serveix per elaborar la present entrada- titulat La magia de viajar por Aragón.



 La guía de la Ruta de les Bruixes
De la Galliguera al Vall de Tena

      Partirem d’Orna de Gàllego, localitat situada en terres de la Galliguera, a 16 km de Sabiñánigo, i a la qual arribarem per la carretera N-330 (Autovia Mudèjar), prenent un desviament a l'esquerra després de passar per Hostal de Ipiés.  L'església de Sant Miquel d’Orna de gàllego (XI) es un excel·lent exemple de romànic jaqués, amb trets llombards i rica decoració del característic escacat, motius vegetals i rostres esculpits en mènsules i carreus. La torre és construcció posterior. Per la zona podrem escoltar les llegendes de Malafita o les Fetilleres de Jabarella.



Orna de GàllegoFoto: Románico Aragonés


Sant Miquel d’Orna de Gállego, decoració del característic escacat. Foto: Románico Aragonés



Sant Miquel d’Orna de Gàllego. Foto: Románico Aragonés

      Desprès viatjarem fins al Vall del Basa, on visitarem Yebra de Basa, localitat que ja vam visitar en el lliurament de la Ruta del Sant Grial a Osca publicada en aquest bloc. Tornem a la carretera N-330 i, just abans d'arribar a Sabiñánigo, prenem a la dreta la HU-321. La localitat està situada als peus de la muntanya Oturia, dominant les conques dels rius Gállego, Basa i Ara, i és un espai de gran significació simbòlica i espiritual. Vuit ermites (quatre d'elles rupestres) mantenen viva una antiga tradició religiosa que fa eclosió en la multitudinària i acolorida romeria de Santa Orosia, celebrada cada 25 de juny.



Ermita rupestre de Sant Blai (Yebra de Basa). 
     L'ascensió des del poble dura unes tres hores. El romiatge discorre per un itinerari d'atractives vistes, en part per una faixa oberta a les parets rocoses de la muntanya, i culmina en una àmplia campa on s'aixeca l'ermita dedicada a Santa Orosia.


Ermita de Santa Orosia. 
     Segons l’antropòleg Àngel Gari, fins a mitjan segle XX, endimoniats del nord d'Espanya i del sud de França acudien aquest dia en la recerca d'ajuda i remei, tant a aquest lloc com a la catedral de Jaca.



Esperitada en la processó de Santa Orosia a Jaca, 1922. Foto: De les Heras (Arxiu Peñarroya)

      Tornarem a Sabiñánigo per visitar el Museu Ángel Orensanz i Arts de Serrablo, que ocupa una casa tradicional anomenada Casa Batanero. Tot i que no està directament vinculat amb el tema que ens ocupa, ens ajudarà a apropar-nos a la història i les tradicions del territori ja que atresora una de les més completes col·leccions etnològiques pirinenques, al costat d'obres de l'escultor Àngel Orensanz.



Casa Batanero. Foto: Javier Ara

      Partirem desprès cap a la Vall d'Acumuer, que recorre el riu Aurín, prenent directament des Sabiñánigo o bé des de la N-330, la carretera que porta a Larrés. En aquesta població situada a l'entrada de la vall, podem visitar el singular Museu de Dibuix juliol Gavin, situat al castell de Larrés (segles XIV-XVI). En Acumuer la tradició oral compta que va venir a treballar un barber de Biescas a qui la gent considerava un bruixot. El barber va convèncer a tres paisans per anar a visitar les bruixes de la Tolosa francesa però quan sobrevolaven el Pirineu els va entrar por i van fer marxa enrere en el seu viatge. En direcció al port hi ha una pedra perforada que anomenen el Bolo del Diable.



El riu Aurín al seu pas per Isín, vall d’Acumuer. 

Foto: Gonçal Vicens


Castell de Larrés. 

Foto: Gonçal Vicens


Vista de la Canal de Berdún des de Larrés. Foto: Gonçal Vicens


Acumer en el vall del riu Aurín i, al fons, el Pic de La Collarada. 

Foto: Gonçal Vicens


Vall de l’Aragó, Vall d’Acumuer i Vall de Tena



Plaça Major d’Acumer. 

Foto: Gonçal Vicens

     El Vall d’Acumuer es troba en mig del vall de l’Aragó i el vall de Tena, per la qual cosa, tornarem a la N-260 baixant per la llera del riu Aurín, i travessant les poblacions d’Isín i Larrés, pujant cap al Vall del Tena per Senegüé, on trobem un altra referència en l'era As Bruges. D’allí ens desplacem ara a la Vall del Sía, envoltant Biescas per agafar la carretera N-260 fins Gavín, des d'on pot arribar-se al despoblat de Espierre. Allà, a la partida de Fornaz, hi ha un possible túmul on diuen que vivia el diable. Passat el túnel de Gavín, una pista a mà esquerra ens porta fins a l'ermita de Sant Bartomeu, temple romànic del segle XI que és un bell exemple d'arquitectura medieval serrablesa.



Senegüé. Foto: Gonçal Vicens


Església de Sant Salvador de Biescas. 

Foto: Gonçal Vicens


Dolmen de Fornaz (Biescas), on vivia el dimoni. 

Foto: Gonçal Vicens


Gavín, vall del Sía. 

Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Sant Bertomeu, Biescas. 

Foto: Gonçal Vicens


Biescas, barri de Sant Salvador. 

Foto: Gonçal Vicens
       La llegenda de les Dues Avies en Gavín ens explica que quan van arribar demanant aixopluc els van donar la pardina d'As Biellas, a la qual pertanyia l'ermita de Sant Bertomeu. A prop de Gavín es localitzen també les restes del monestir de Sant Pelai (segles X-XI), un altre dels nuclis del procés de cristianització de la zona.

     Les àvies personifiquen la fertilitat dels camps i, com el blat, han de morir per renéixer amb major esplendor. La llegenda es repeteix en Almergue, Arnillas, Bascués, Gárgoles, Lasoasa, villar de Javierre ... Explica la llegenda que un poble és assolat per una pesta, només una o dues àvies sobrevivent i aquestes, al veure’s desemparades, busquen refugi en les poblacions veïnes, on paulatinament se'ls nega al portar "el bayo" (paraula que significa el perill de contaminació inherent a tota persona o objecte que ha estat en contacte amb una malaltia contagiosa).
       Per fi arriben a una localitat menys escrupolosa on els alimenten i recullen en un lloc apartat (cova, ermita, cova, hospital, etc.). En morir deixen tot al poble que les va acollir hospitalàriament (BENITO, m. 1987: 48)     

       A Yésero trobem el Barranc de l'Infern, amb topònims com les Comes i Canal de l'Inferno, i més al sud, al Sobrepuerto (prop de Cortillas i Basaran) el nom de Sarradiblo, que sembla al·ludir a la serra que es perllonga cap el pic Oturia (1.921 m).


Santa Osoria i el Pic Oturia. Foto: Komando Kroketa



Barranc de l’Infern a Yésero, dalt la Serra de Tendeñera. 

Foto: Gonçal Vicens

Yésero. 

Foto: Gonçal Vicens


Casa de Yésero, ben bé podria ser d’una bruixa fabulosa. 

Foto: Gonçal Vicens

     En les rodalies de Biescas trobem més noms relacionats amb antigues creences com la font de Lamiana (A Miana), la lamia de la mitologia grega o les làmies de la basca o dones d’aigua catalanes; la font de la Maribuena, en referència a la deessa Mari, i la cova Traconera, que evoca la figura del drac. També troben el barranc de les Bruixes, la gola, el pont i el salt del Diable, les fonts de l'Infern.

     La tradició oral lliga aquests llocs a la llegenda d'un jove enamorat que va pactar amb el diable per aconseguir la seva estimada. Un dia el diable el va fer agafar a la seva estimada a l'esquena, els va fer volar i li va exigir al jove que la llancés des de l'altura però ell es va negar al mateix temps que la noia es va encomanar a la verge amb les seves pregàries, aconseguint així que, quan passaven sobre el pont, el pacte diabòlic quedés trencat.



Biescas vist des d’Acumuer. Al fons es veu el congost (la Hoz de Jaca) per on es penetra al Vall de Tena. Allí es troba Sta. Elena. 

Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Santa Elena. Foto: Una Huella en la Nieve



Dolmen de Biescas. Foto: Una Huella en la Nieve

      L'ermita de Santa Elena sembla erigida a la part alta del pas en contraposició a aquests foscos llocs com a símbol de cristianització reforçat simbòlicament per la cova i el dolmen homònims i la font de la Gloriosa. Vestigis d'una antiquíssima i llegendària tradició lligada al món de l'espiritualitat.



Font Gloriosa. Foto: Una Huella en la Nieve

        Així arribem a la Vall de Tena i a la localitat de Hoz de Jaca, on hi ha més topònims que ens convoquen com l'hort de les Bruixes i la cova l'Encantada. Als veïns de Piedrafita de Jaca, on s'ubica el Parc Faunístic Lacuniacha, els coneixen com els bruixots, sobrenom de ignot origen. Entre Piedrafita i Tramacastillas'estén un bosc poblat de follets, el bosc del Betato, que la tradició assenyala com a lloc de reunió de bruixes, igual que l'avenc de la Mora i, a dalt de la vall, el Formigal.



Des d’El Mirador de la Hoz de Jaca veiem l’embasament de Bubal i Sandiniés, al fons. Més a dalt, les serres del Formigal. 

Foto: Gonçal Vicens


El Mirador de la Hoz de Jaca. 

Foto: Gonçal Vicens

Església de Piedrafita

Foto: Gonçal Vicens


Emb. de Bubal vist des de Piedrafita. 

Foto: Gonçal Vicens


Escarrilla i la Hoz de Jaca vistes de del Bosc del Betato. 

Foto: Gonçal Vicens


El Formigal. 

Foto: Gonçal Vicens
      En Lanuza trobem el Puen dero Diaple i, dalt de Panticosa, el Pic dels Inferns (3.000 m). A Sallent de Gàllego es recrea el món de les bruixes, al més de juny, en la ja esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Com veieu, una ruta plena de contingut i d'atractius, que ens condueix fins una de les valls més bonics del Pirineu aragonès.



Vista del Pic dels Inferns des de Panticos. Foto: Rutas Pirineos



Lanuza i l’embasament de Bubal. 

Foto: Gonçal Vicens


Sallent de Gàllego. 

Foto: Gonçal Vicens


Jocs de bruixes a la esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Sallent de Gàllego




Sirena en una mènsula de la església parroquial de Sallent de Gállego. Foto Javier Romeu



La Ruta de les Bruixes

Matarranya i la seva arquitectura

0
0
      Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarranya. Un món mític a pocs kilòmetres del País Valencià i Catalunya.



Ports de Beseit vistos des de La Freixeda. Fotografia: Gonçal Vicenç



Des de Vall-de-roures, vista del Tossal d'En Cander, el Tossal del Rei, i L'Hereu, a la dreta. Fotografia: Gonçal Vicenç



El riu Matarranya al seu pas per Vall de Roures, baixa dels Ports de Beseit (Al fons). Fotografia: Gonçal Vicenç



El Parrissal de Beseit, el riu Matarranya i, al fons, La Coscollosa. Fotografia: Gonçal Vicenç


      Des de La Freixeda, mirant al nord, veiem el Turó de Sant Cristòfol a Caleceit (Centre) i a la dreta treu el cap la serra de Botjas a Terra Alta (Catalunya). Fotografia: Gonçal Vicenç


Buitres sobre las pinturas rupestres de La Fenellassa. Fotografía: Gonçal Vicenç



Excel·lent guia per visitar la comarca editada per CAI Saragossa


     La part més muntanyosa es troba al sud de la comarca (Ports de Beseit), destacant com a elements característics del relleu son les moles, les terrasses fluvials i els glacis. Les moles estan constituïdes per cims plans i perímetre escarpat, amb vessants on afloren les argiles que els donen el color vermell.


    Cap al nord, el territori va descendint en altura i, alhora que s'acosta a la vall de l'Ebre, es va allunyant de la mar, convertint-se el seu clima en més àrid on predominen els boscos degradats de pi blanc i matolls xeròfils, com el coscoll, les argelagues i els romanís. El paisatge ha patit la intervenció humana amb abundància de bancals de cultiu.




El riu Matarranya. Fotografia: Gonçal Vicenç


     Els glacis són grans superfícies d'erosió que afecten materials tous i estan produïdes per aigües superficials. A la foto de dalt, presa des de La Freixeda, s'observen els camps que ocupen el glacis, amb conreus d'ametllers i oliveres, a la zona mitjana les pinedes i, al fons, les moles dels Ports de Beseit.


   Els pobles de la comarca tenen noms que fan referència a espècies vegetals, com Vall-de-roures (Vall dels roures), Arenys de Lledó, referint-se al lledoner; La Freixeda que fa al freixe, la Codonyera al codony ...




      La zona compta amb molts poblats ibèrics, així com conjunts de pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, destacant el conjunt de l'abric del barranc de Calapatà (Queretes), Roca dels Moros i Els Gascóns a Massalió i la Fenellassa de Beceit, pintures que en el seu major part no han arribat fins als nostres dies.



 


Abric de la Fenellassa (El Parrissal) de Beseit. Les figures en blanc han desaparegut. Descobertes el 1966 per C. Forcadell, estudiades per A. Beltrán i restaurades i consolidades per E. Guillamet i L. Ballester. Fotografia: Gonçal Vicenç



      Les pintures rupestres estan ubicades en el punt més estret del congost per on discorre el Matarranya, per la qual cosa s'ha pensat que seria com un panell indicatiu per marcar el camí. R. Llavoripensa que els panells pictòrics servien com a marcadors territorials, per indicar que allà començava el territori dels caçadors-recol·lectors que convivien amb els nouvinguts agricultors-ramaders.

 

 
    L’home ocupa aquest territori, una via secundària en el comerç entre la vall de l'Ebre i la costa mediterrània, des de temps prehistòrics, com ho demostren els abundants restes arqueològics.  La comarca es va conformar amb l’aspecte actua em l’època islàmica, per pagesos andalusins organitzats en aljames o comunitats de llogarets que agrupaven diverses alqueries o rafals.




Mas de Pluja. El Parrissal de Beseit. Fotografía: Gonçal Vicenç

      A partir del segle XII, el territori del Matarranya, entra de ple en el procés de conqueridor cristià. En el regnat d'Alfons II, a partir de 1158, totes les terres del Matarranya passen a estar sota domini cristià, que molt aviat van ser cedides a bisbats i ordres religiós-militars per assegurar la seva defensa com a territori de frontera davant els musulmans. El territori va ser repoblat amb gent procedent de les comarques pirinenques de Lleida, les seves lleis van quedar sotmeses al fur d'Aragó i la seva moneda a la de Jaca.



El riu Matarranya al seu pas per Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç


       Al Matarranya es parla català des de la conquesta cristiana a mitjan segle XII, quan van arribar les gents del Pallars i de la Ribagorça. Hem sap greu que els habitants actuals diguen  que parlen el “chapurreao” referint-se al català.



Pont d'entrada a Vall-de-Roures

     Erudits del Matarranya com Agustí Salesi el novel·lista Braulio Fozes van interessar per la defensa de l'idioma català a la comarca. També ho han fet, a partir del segle XX, Maties Pallarés, Santiago Vidiella, Joan Cabréi Marian Galindo. El mantindré el seu idioma contribuirà a conservar les seves tradicions i costums. Es clar que, vivint a l’Aragó, personatges com els bisbes de Saragossa i l’Ordre de Calatrava (amb la seua encomana major a Alcanyís) ja des del segle XIII han granat cap a sa casa i han intentat uniformitzar als habitants de la Matarranya, castellanitzant-los com ells, que van ser incapaços de conservar el seu propi idioma.



Església i castell de Vall-de-Roure

      Al segle XIII es van fixar els límits de frontera entre Catalunya i Aragó, deixant-los fixats al riu Algar, sempre treballant políticament, sense tindre en compte la història. Les pintures prehistòriques de la Matarranya demostren la connexió dels primers pobladors amb València, doncs pertanyen al “art llevantí”.


    En la primera entrada del bloc ens fixarem en l’arquitectura dels pobles de la comarca, on trobem una primera etapa d’esplendor als segles XIV i XV, on destaca l’estil gòtic-valencià, obra del bisbe de Saragossa i de la Ordre de Calatrava. Més tard, als segles XVI i XVI, la societat civil adquirirà cada vegada més poder, el que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments i edificis barrocs.


     Els edificis dels períodes de major esplendor artístic també pertanyen a l'anomenat "gòtic llevantí". Són edificis amb una nau única amb capelles laterals entre els robustos contraforts, amb marcat predomini del massís sobre el va i una concepció espacial unitària. Dels temples gòtics només han conservat la seva estructura medieval els de Vall-de-roures, Arenys de Lledó i Lledó. Els altres han sofert fortes modificacions que van del neoclàssic al barroc. En Vall-de-roures, La Fresneda i Massalió el temple gòtic va estar unit a un gran castell, formant un magnifico conjunt de castell-església situat a la zona més alta de la població.




Conjunt castell-església de Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç


     El mecenatge del bisbe de Saragossa, especialment Don Pedro López de Luna (1314-1345), va propiciar les construccions de les esglésies gòtiques de Vall-de-roures, Massalió, Fontdespatla i La Torre del Compte. Per contra, les esglésies de Ràfels i La Freixeneda es deuen a l'Ordre de Calatrava. comença a augmentar el poder de la societat civil que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments a la fi del segle XVI i principis del XVII.



Ajuntament de la Fresneda. Fotografía: Gonçal Vicenç


     El valor artístic dels ajuntaments és notable a La Fresneda, per la seva monumentalitat i elegants frisos de port renaixentista; a Vall-de-roures per la seva proporcionalitat, així com les de Calaceit i La Font del Compte.



Ajuntament de Fondespatla. Fotografía: Gonçal Vicenç


      Aquest poder civil es correspon amb un gran desenvolupament econòmic de la comarca gràcies als productes de les oliveres i de la seda, desenvolupament que es farà palès en les construccions civils de Calaceit, La Feixneda i Queretes. Als segles XVI i XVII es construeixen admirables edificis barrocs, com les esglésies de Calaceit, Valljunquera i Beseit, on destaquen imponents columnes salomòniques. D'aquesta època hem de destacar la monumentalitat de les torres campanars, com la de La Torre del Comte, Fórmoles i Calaceit.



Torre-campanar de la Font del Compte. Fotografia: Gonçal Vicenç


       Els Ports de Beseit van jugar un paper destacat en les guerres carlines, ja que des d'allà, el general Cabrera va organitzar un exèrcit que va protegir el territori el Maestrat, Matarranya i Baix Aragón.


     El seu nucli urbà constitueix un dels grans conjunts arquitectònics de la zona, amb edificis de pedra, molts construïts amb la pedra tosca, fàcil de tallar al extreure-la i que endureix amb el pas del temps. Els seus edificis tenen grans pedres de carreu, grans portades adovellades, ràfecs volats i balcons, artístiques reixes i curiosos picaportes. La major part d'ells es van construir al segle XVIII i es concentren als carrers del centre.



Plaça Major (d'Espanya) a Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç




       La plaça d'Espanya (Calaceit). Fotografia: Gonçal Vicenç



Porxos de l'ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç




Porxos ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç



Plaça Major de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


   Destaca l'ajuntament, a la plaça Major, amb els seus elegants porxos i façanes de pedra. Es tracta d'un edifici renaixentista construït al començament del segle XVII, amb façana rematada per la característica galeria d'arcs i ràfec de pedra. En la seva planta baixa s'obre una àmplia llotja, definida per dos arcs de mig punt, a través de la qual s'accedeix a un enclavament ple d'encís: la plaça de la Llotja.




Carrer Estudis, de Calaceit, amb la torre campanar i casa-llotja (dreta). Fotografia: Gonçal Vicenç


      Al carrer de l'església ens trobem un temple barroc amb belles portades i columnes salomòniques, així com una monumental torre-campanar. Al costat de la torre de l'església es troba la interessant casa-llotja que ens condueix al carrer Maella, al final de la qual s'eleva la capella-portal de la Verge del Pilar.





Església de La nostra Assumpció de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


Arco que condueix al carrer Església de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç






Vista de dues cases de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


Carrer Maella de Calaceit, al final de la qual s'eleva  la capella-portal de la Verge del Pilar.

CASTELLANO:

Alfambra

0
0

      Solitud i tranquil·litat, paisatges humils on experimentar l'autèntica naturalesa, desolació i belles aus rapinyaires solcant el cel... Sentiments trobats afloren a la meva ment cada vegada que passege per aquelles terres ibèriques, voltades per les serres d'Albarracín, Gúdar, Sant Just i Palomera. Travessàvem un erm inacabable, els plans de Visiedo,  amb presses, perquè el nostre destí era Alcanyís. Terres tacades de sang, puntejades pel groc dels gira-sols, passaven de reüll per la meva pupil·la i, alguna cosa en el meu interior, em deia que m'estava perdent el millor del viatge. No vaig trigar a tornar una altra vegada a l’altiplà per el qual discorria el riu Alfambra, aquest cop amb el propòsit de explorar-lo.




Afores d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Alfambra s’estén als peus d'un turó vermell on els àrabs van construir un castell, avui desaparegut, que va donar nom al poble. El cel blau, esfilagarsat per girons blancs, mostrava un grup de voltors que experimentaven les lleis de la termodinàmica, amb les seves espirals d'ascens interminables. El poble estava tranquil aquell matí, una calma que va resultar enganyosa, ja que tot just arribar a la Plaça Major, una multitud de mercaders i veïns traginaven tota classe de productes. Vam baixar de la moto i ens vam asseure a les taules que tenia posades un bar que no ho semblava, llevat pel petit cartell lluminós d'una marca de cervesa.



El turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Esglèsia i turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Un carrer que ens porta al riu Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Era un dia assolellat que mitigava el fred que impera per aquells indrets. Vam passejar el poble amb l'estació de ferrocarril abandonada i, a l'acostar-nos al riu, contemplarem la figura del monticle Al Hamra, nom que al·ludia a l'intens color vermell que tenen les argiles de la zona. L'antic recorregut del tren miner Terol-Mequinensa s’havia condicionat com a sender cicle-turístic que permet contemplar paisatges amagats i escabrosos. Les dues ribes del riu estaven cobertes d'una verda vegetació, amb pollancres gegants que acompanyaven el solitari fluir del riu cap al Túria, les aigües del qual tintava de vermell. Per tots dos costats senders recorrien la ribera del riu. Per la carretera ET-V-1008, a cinc quilòmetres del poble, ens desviarem a la dreta cap a l'ermita de Santa Anna on recentment s'han trobat pintures murals gòtiques i altres barroques. Les pintures gòtiques es divideixen en tres escenes de grans dimensions, entre les quals destaca un retrat de parella dels Reis Catòlics, el donant Juan Fernández de Heredia VII, un Sant Jordi i un Últim Sopar.




Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)


Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)

  Amb el descobriment de les pintures es va decidir fer del lloc un petit museu i, per embellir l'accés, es va construir un curiós rellotge analemàtic davant de l'ermita. A Espanya són escassos els rellotges d'aquest tipus, on l'instrument que marca l'hora som nosaltres mateixos que hem de situar-nos en la part central de rellotge, triant el mes corresponent, de manera que la nostra pròpia ombra serà la que marca l'hora del dia. El rellotge té un diàmetre de més de 15 metres i està construït en granit rosa. En ell estan representats els escuts de les ordres militars que han passat per Alfambra al llarg de la seva història. El terolenc Antonio Castellote ha escrit una obra, “Otoño Ruso”, ambientada a Terol i Alfambra, que tracta d'una família russa que ha vingut a Espanya a la recerca de treball i xocarà amb una família amanerada i presumida de Terol amb la qual es relaciona, esclatant una sèrie d'esdeveniments plens de gelosia, enveges, amor i odi.




Rellotge analemàtic de l'ermita de Santa Anna (Alframbra). Foto: Primeras Letras

     Territori de la família Banu Razin, llinatge berber Hawwara, que governava aquella Taifa des d’Albarrasí, va ser reconquerida pels aragonesos i lliurada a l'Orde del Temple. Els repobladors aragonesos es van aprofitar dels canals de reg andalusins, en concret quatre, que transportaven les aigües del proper riu fins a les hortes del poble. Amb aquests records del passat en la ment ensopeguem amb la llera del riu i, al nostre voltant, s’obrí una allargada vega amb hortes d'hortalisses, suculents fruiters i plantacions de frondoses, principalment pollancres i àlbers. Resguardats de l'estepa, entre la vegetació de ribera, es refugiaven rapinyaires com el xoriguer o l'aligot que escridassaven esvalotades al nostre pas. En una petita platja fluvial de sorra vermella vam sorprendre una família de llúdrigues que jugaven amb els crancs vermells.


Vista d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     La bellesa de les flors i els insectes que les pol·linitzaven contrastava amb la solitud del lloc. Cap ésser humà recorria aquells paratges i trobàvem a faltar els crits i les rialles dels nens que no gosaven acostar-se fins aquí, no pel perill, sinó perquè quedaven molt pocs en el poble. Borinots i libèl·lules pul·lulaven entre els nostres caps pel camí de tornada. Vam pujar a la part alta del turó i el paisatge es va convertir en un immens mar ondulat de terra vermella, amb fulles de cultiu verdes i altres parcel·les blanques. El color era intens per la neteja de l'aire i, el blau de les muntanyes, retallaven la immensa planura, durant segles dedicada al pasturatge de bestiar i al cultiu miserable d'alguns cereals.


      Sobre les pintures murals pots consultar el bloc de Francisco Ponce Carrasco


      https://franciscoponce.com/archives/1216



La Fonda de la Dolores

0
0

     Vaig estar a la fonda que porta el seu nom. Aquesta presència a l'hostal va despertar la meva curiositat pel personatge i, al final, indagant per la web, vaig trobar un article de Manuel Román titulat "La veritable història de la Dolors, la de la cobla". Aquest és el resum del mateix.



Plaça del Mercat de Calataiud



Plaça Major de Calataiud


     La veritable “Dolores” es deia Maria de los Dolores Peinador Narvión, nascuda a Calataiud el 1819. En morir la seva mare va rebre d'aquesta una gran fortuna, però el seu pare es va tornar a casar i no els va lliurar els diners a ella ni als seus germans.


     Al final, pledejant contra el seu pare, es va arruïnar i es va casar amb el primer que va passar, un ex tinent granadí, de nom Esteban Tovar.



Fruites i hortalisses de la comarca de Calataiud



Casa Consistorial de Calataiud


     Ella era alta, rossa, d'ulls blaus, molt elegant. El matrimoni alternava amb el millor de la bona societat bilbilitana. El marit va trobar feina com a secretari de l'Ajuntament. No tardaren en arribar els fills al feliç llar, quatre en total. Però com en el litigi contra el pare d'ella van ser gastant gran part del seu patrimoni, les necessitats van començar a aparèixer i Esteve Tovar va renunciar, poc a poc, als seus deures de marit, allunyant-se cada vegada més de la seva dona.



La Venta de la Dolores



La Venta de la Dolores. Escales d’accés als menjadors


 

    Dolors Peinador va entrar en un període de neguit per l'abandonament del seu marit. No se sap amb certesa què va fer perquè al seu voltant comencessin les murmuracions. Va ser quan algú va donar a inventar una cobla en la qual Dolores era al·ludida posant en dubte el seu honor. Què va poder passar? No trobant amor en el seu marit, ni tan sols comprensió, es va abandonar al braços d’un altre home. Però és una suposició, les investigacions no corroboren aquesta possible conducta d'ella.



Pati interior de la Venta de la Dolores


     L'escriptor català Josep Feliu i Codina viatjava en tren quan a l'estació aragonesa de Binéfar va treure el cap a una finestreta a l'escoltar la cobla d'un cec que, acompanyant a la guitarra, cantava una historieta sobre una dona deshonrada. Feliu i Codina va aconseguir estrenar el seu peça al teatre Novetats, de Barcelona, ​​el 10 de novembre de 1892 i el 19 de març de 1893 al madrileny teatre de la Comèdia. Entre els espectadors d'aquesta última funció es trobava el cèlebre compositor Tomás Bretón qui, entusiasmat amb la història va decidir adaptar-la escrivint no només la partitura, que era l'habitual en ell, sinó així mateix el llibret. Amb un sensacional èxit es va donar a conèixer el 16 de març de 1895, al teatre de la Zarzuela, de Madrid.



Local de la Plaça del Mercat




Jardins de l’Antic Hospital de Valencia

0
0

      Fa uns dies Elvira Cambrils va publicar una interessant història sobre la Capella de Santa Llúcia. Recordo que fa uns anys vaig anar al Museu Valencià de la Il·lustració (MUVIM) per contemplar una interessant exposició sobre la Bruixeria Valenciana. En sortir del museu vaig passejar pels Jardins de l'Antic Hospital, on es troben edificis tan interessants com el museu esmentat, la Biblioteca Pública Valenciana, l'Ermita de Santa Llúcia, la Capella del Capitulet, les restes de l'antiga Facultat de Medicina i algunes estàtues i restes arqueològiques, entre les que destacarem l'escultura dedicada "a la Mar Mediterrània Fecunda", l'estàtua de Nicolau Primitiu i un gegant guerrer de Moixent que commemora el descobriment de la Bastida de les Alcuses el 1931.






Guerrer de Moixent. Foto: Gonçal Vicens




Zona arqueològica i Biblioteca Pública. Foto: Gonçal Vicens


    El lloc està obert a la ciutat, sense murs ni portes, però, en el seu interior es respira una pau que ens allunya de la gran urbs i ens acosta a l'antiga València, amb les restes de la vella sèquia de Favara que passava per aquest lloc i del que es proveïa l'antic hospital medieval o Hospital dels Bojos.


     Les dues capelles de l'interior del recinte es donen l'esquena i, entre elles, es trobaren  restes humanes soterrades, ja que sobre l'esmentat lloc es trobava el cementiri de l'hospital.




Ermita de Sta Llúcia. Foto: Gonçal Vicens


La Capella del Capitulet


    El Capitulet és una petita capella enclavada al centre del jardí, construïda en 1739, sobre les restes d'una antiga capella de 1411 on es reunien en capítol la Reial Confraria de Nostra Senyora dels Innocents, Màrtirs i Desemparats, d'aquí el nom de "Capitulet".




Capella del Capitulet. Foto: Gonçal Vicens


    L'edifici és de planta basilical, d'una sola nau, testera recta, amb espadanya del segle XIX. Sobre la descripció arquitectònica de l'edifici pots ampliar-la en l'excel·lent pàgina de jdiezarnal. Actualment, la capella no té culte propi. Si traiem el cap per una petita finestra de la porta, veiem un interior amb volta de canó, de tres trams amb llunetes i arcs fajones que descansen en pilastres dòriques.


Interior del Capitulet. Foto: Gonçal Vicens


    Són moltes les persones que no saben que aquí es guardava la Mare de Déu dels Desemparats, que el Capitulet va ser casa fins a l'any 1603 que va ser trasllada a una capella situada a l'exterior de la Cateral de València, capella que més tard passaria a ser la Basílica de la Verge dels Desemparats.





Verge dels Desemparats. Foto: Gonçal Vicens


    Aquesta petita capella també guarda un altre fet curiós. El 1944 l'escultor Carmelo Vicent realizaó una còpia de la Mare de Déu dels Desemparats, coneguda com la Pelegrina, la qual s'utilitzava habitualment per processionar pels carrers de València. Aquesta verge també es guardava en el Capitulet.


Els àngels esculpeixen una verge


    Diu una llegenda que el Pare Jofré estava buscant un escultor per realitzar una verge per a la confraria del Capitulet, quan se li van presentar tres pelegrins que es es van oferir a fer la imatge, només a canvi del menjar i els materials necessaris. Se'ls va instal·lar a l'ermita del Capitulet i, passats uns dies, el Pare Jofré es va presentar a l'ermita i aquests havien desaparegut, però al seu interior quedava una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats.




     Sobre la llinda de la porta d'entrada situada als peus de la capella podem llegir "Capitulet" i una mica més amunt una làpida s'insereix en la façana diu: "Aquesta Capella de La nostra Senyora dels Desemparats, la va pagar Andrés Posci (Andrés Bosch ) en l'any de 1730 Que és el lloc on pels anys de 1400 va ser fabricada seva Santa Imatge per mans d'àngels ".



Capitulet. Foto: Gonçal Vicens


La zona arqueològica


    A prop d'allà, podem veure l'antiga portada de la facultat composta de tres arcs de mig punt en pedra recolzats en pilars, que sustenten un entaulament de maó en les eixutes trobem quatre medallons que representen figures del món de la medicina i una figura sedent d'Esculapi.


    L'antic hospital General té el seu origen a l'Hospital de bojos del segle XV, triat en 1512 pel rei Ferran el Catòlic com a lloc on s'havien unificar tots els hospitals de València, a partir de llavors conegut Sant Hospital General del Regne.

    L'actual Biblioteca Pública és una rehabilitació moderna realitzada cap a 1979 del vell edifici construït per Gaspar Gregori després de l'incendi de l'Hospital General ocorregut en 1545. Després de l'incendi només quedo a peu l'actual portada d'accés principal a l'edifici de la Biblioteca, la resta del Hospital va haver de ser reconstruït en la seva totalitat.



Biblioteca Pública. Foto: Gonçal Vicens

El virrei Bonet

0
0

      Al Montsià, on el Sénia separa el territori català del valencià, hi ha una població gran anomenada la Sénia, una de les portes d'entrada als Ports, aquest desconegut territori que uneix gent aragonesa, catalana i valenciana, no només per l'orografia , sinó per la cultura, el parentiu i la manera de viure, demostrant una vegada més que no hi ha fronteres, que les divisòries són falses i amb el temps, acaben dividint a persones que eren germans. Diu la Jota de la població valenciana de Rossell: "Ja podin ficar paret, per voler-nos separar, ja podin ficar paret, que entre el Rossell i la Sénia només passa un riu estret".



Església de La Sénia. Fot: Gonçal Vicens


     Sempre que recorro aquestes terres, no puc evitar veure una semblança entre La Sénia i el meu poble, Pego, a la Marina Alta. Són poblacions que tradicionalment s'han valgut pels seus propis mitjans per sobreviure i, quan va arribar el turisme, es van veure desplaçades per poblacions iguals o més petites, situades a la costa que van experimentar un gran creixement econòmic i demogràfic, mentre la vida llanguia a les poblacions de l'interior, tant al Montsià com a la Marina.



Castell d’Amposta al riu Ebre. Fot: Gonçal Vicens




Mercat, d’Amposta. Fot: Gonçal Vicens


     Sant Carles de la Ràpita o l'Ampolla juguen una altra lliga, la del turisme, mentre que l'Aldea, Camarles i les poblacions del Delta sobreviuen amb la recollida i venda de l'arròs. Amposta i Tortosa són cuidats comercials i ofereixen multitud de serveis als habitants de les comarques del Montsià i Baix Ebre.



Molí d’arròs a Camarles. Fot: Gonçal Vicens



L’Ampolla port. Fot: Gonçal Vicens



 Vista de L’Ampolla. Fot: Gonçal Vicens


      Santa Bàrbara, La Galera, Godall, Freginals, Les Ventalles, Ulldecona, Alcanar, La Milana, Sant Joan del Pas, Els Valentins, la Sénia i, als peus de la muntanya, El Carrascal i Mas de Barberans, viuen una vida tranquil · la i mantenen llaços d'amistat i parentiu els habitants d’aquets pobles. El mateix passa a la part valenciana, amb pobles com San Rafael del Rio, Rossell o Canet lo Roig.



Ajuntament de Sta Bàrbara. Fot: Gonçal Vicens



Torre de La Galera. Fot: Gonçal Vicens


    Aquesta vegada,  vull contar-vos una història protagonitzada a mitjan del segle XVIII per un veí de La Sénia.



José Bonet Pla, un dels hereus Bonets més antics, cap a l’any 1920. Eva Garcia Lleixà, "A los presuntos herederos del virrey Bonet", Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua.   Foto: Arxiu familiar Zaragoza-Fuentes / Forcadell-García 



Carrer Major de La Sénia, 1931


    Se li coneix com el Rei Bonet, un personatge que va tenir els seus anys de glòria internacional durant la Segona República (1930-1939) i els primers anys de la postguerra, els anys 40. Segons Eva Garcia Lleixàa l'article "A los presuntos herederos del virrey Bonet", publicat a Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua, aquest moviment “va trasbalsar la vida de totes les persones de cognom Bonet. Aquest moviment va ser provocat pel venciment del termini de quatre generacions, establert pel virrei de Madagascar, Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, per poder optar al cobrament de la seua fabulosa herència. Fabulosa herència que -tot s’ha de dir- té tant de quantiosa com de misteriosa, perquè mai se n’ha vist un duro”.



    L'any 1947 els diaris xilens publicaven la notícia de la fortuna de mil cinc-cents milions de lliures esterlines llegades pel difunt virrei de Madagascar, el català don Claudio Bonet, per a ser repartides entre totes les persones que en el món portaran el ja daurat cognom Bonet. La notícia, com la d'altres tantes d'herències multimilionàries disperses per tot el món, arribava a l'estiu, etapa en què la sequera de notícies fa procliu l'aparició d'històries fantàstiques. A més, en aquella època estaven de moda els llibres d'aventures, com els de Salgari, que propiciaven el gust per les histories d'aventurers o pirates europeus, com el català Bonet, que es va fer virrei de Madagascar i amassar una gran fortuna. Els presumptes hereus de Bonet, tant a Catalunya com a Xile, es van afanyar a crear organitzacions per reclamar la fortuna. De res va servir que l'Ambaixada de Xile a Londres, indagant en el registre d'herències i testament més complet de la Gran Bretanya, els digués que no hi havia res sobre l'herència de Bonet.




    
     L’article de Jordi Nopca, “Passar com un sospir i no deixar petjada” comenta la novel·la de l’escriptor de la Sénia Joan Todó, “L’horitzó primer”, en la que remarca el contrast entre la vida austera i anònima que porten la majoria de les persones, de La Sénia i comarca,  i la vida de l’aventurer Bonet: "Tot en la vida del virrei sembla una ficció, si bé això potser la fa més sòlida, més veritable, tot i que no necessàriament més real, que moltes vides amorfes, que passen com un sospir i no deixen petjada". L’escriptor de La Sénia viatja cap enrere i s'endinsa en la narració amb caire novel·lístic. La vida del virrei Bonet, nascut al poble i emigrat a Madagascar, on va fer fortuna, li serveix per reconstruir una de les sessions de l’Asociación Oficial de Presuntos Herederos del Patrimonio del Titulado Virrey Bonet, que es dedicaven a buscar el testament de l'avantpassat senienc (Ara.cat 02/11/2013)


  


Retall de premsa de1950


      L'aventurer català va arribar a Madagascar i la filla del virrei es va enamorar d'ell. Bonet es va casar i els naturals de l'illa el van proclamar virrei. La fortuna de la princesa illenca era enorme, i el marí, com a bon català, va organitzar amb ella el Banc de Tananarive. Aquest Banc va prestar al quinze i vint per cent. En pocs anys els diners es va multiplicar. El senyor Bonet, sense fills, va morir deixant  una fortuna enorme, meitat per la reina Ranavalo i meitat per al seu únic parent, don Gabriel Bonet. Els descendents d'aquest maleït senyor Gabriel s'havien escampat per tot el món, i una part es trobava a Xile, entre Antofagasta i la Plaça de la Victòria, a Valparaíso. Però també eren molt abundants els hereus de Lleida, Saragossa, Santo Domingo, Santiago i Valparaíso que es mancomunar comercialment sota el títol d'Organització Bonet (Psicología.org)




Ramona Bel Vives, dona de José Bonet Pla i mare dels tretze fills, cap a l’any 1893. Eva Garcia Lleixà, "A los presuntos herederos del virrey Bonet", Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua.  Foto: Arxiu familiar Zaragoza-Fuentes / Forcadell-García


      La premsa de Madrid en 1930 també va airejar l'assumpte de l'herència milionària. Els responsables de l'Heraldode Madrid van haver de demanar als seus lectors que detinguessin l'allau de cartes que estan rebent, com a resposta a la notícia a la qual feien referència les missives que es titulava “La fortuna que heredarán los españoles llamados Bonet”.


     Segons la tesi doctoral de Terese Mendiguren Galdospin, La Participació ciutadana en la premsa (Leiola 2010. Euskal Herriko Unibersitatea), la notícia que deixava la seva fortuna als que portessin el cognom Bonet, va tenir una gran repercussió entre els ciutadans, fins al punt que el mateix director del diari va escriure:


    Un consejo a todos los que se llamen Bonet en España. Señores míos: déjense de escribir cartas al director de este diario, a quien ustedes ponen en tortura por su extrema benevolencia de atender a todo el mundo. El director de este diario ni siquiera se llama Bonet y tiene mucho que hacer para atender a sus consultas” (El Heraldo de Madrid, 5 de agosto de 1930, pag.15)


      Amb ironia escriu el periodista i dibuixant Andreu Avel·lí Artís i Tomàs(1908-2006) una ficció al periòdic El Mirador (Núm. 111-Barcelona, dijous, 19 de Març 1931) titolada “Un fulletó per ara inacabat. L’heréncia del virrei Bonet”. El periodista estava bevent un vermut amb els seus camarades a la societat del seu barri, quan de sobte, s’adonà que feia dies un grup de gent entrava al cafè i seia al final en unes taules: «Arribarà l'hora de fer-nos justícia...», «Defensarem la nostra causa fins a la mort!», etcètera.


     S’adreça al cambrer i li pregunta, tot signant la porta del fons:


    -Una reunió política, potser?


    -Ca!  Són els Bonets.


    Davant la incomprensió del periodista, el cafeter amplia:


    -Els Bonets; aquells que han de cobrar l’herència. Celebren junta general.




Reunió de Bonets, hereus del virrei, 1931


       Escriu Sempronio, pseudònim del periodista: “Ben bé dues centes persones omplien la sala. Homes i dones de les edats i condició més variades. Predominava, però, l'element humil. En el moment en el qual nosaltres fèiem acte de presencia en la reunió, hom passava als assumptes generals. Un grapat de socis tenia la paraula demanada, i això fou causa que en pronunciar el president els mots: «El senyor Bonet té la paraula», s'armés un xivarri de deu mil diables, car tots es donaren per entesos i s'aixecaren a parlar alhora. El president es veié forçat a fer un gran consum de timbre i a citar noms de pila i segons cognoms. Finalment, parla un senyor Bonet que fa cara de venir de fora”. El que demanava, no tenint segura la descendència del virrei Bonet, que en compte del deu per cent de l’herència que els pertocava als que no podien demostrar el parentiu amb Bonet, que es pujarà al vint-i-cinc per cent.


      “Què ha dit, sant cristià! Els altres, en veure llur capital disminuït, se li tiren al damunt:


    -Això és una cosa ja establerta. Els qui no resultin hereus, ben satisfets poden estar amb un deu per cent, no és veritat? Pregunta el president a l'assemblea. Però, ai, que entre els assistents n'hi ha molts amb un arbre genealògic no gaire clar ! S'inicia una polèmica entre els del deu per cent i els del vint-i-cinc.


       No cal eixamplar-nos més. Es clar, que la situació resulta força ridícula i còmica. Per aquells dies abundaven associacions com aquesta per tot arreu.




Les illes Nosy Be, al nord, i la de Sainte-Marie front a la costa est, son famoses per les seves platges de coral. National Geographic


      El famós virrei Bonet de Madagascar va ser Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, nascut a la Sénia el 30 de març de 1706, fill de Francesc Bartomeu Bonet Mitjavila i Maria Vidal Adroguer. Diuen que va morir el 1791, però, també s’ha dit que va morir al terratrèmol de Lisboa de 1755. Segons Sempronio, aquest xicot s’avorria com una ostra pel poble de La Sénia. Empès per l'avorriment i la set d'aventures, un bon dia s'embarca en un vaixell corsari i féu cap a Madagascar.



Casa natal del virrei Bonet. La placa de la façana diu:  A trenta de mars de 1.706 yo: Antoni Garcia, pbr. Y vicari de la parroquial de la Cenia Batteigi a Juseph, Grabiel, Antoni, Fraco Bonet, fill lleigitim y natural de Juseph Bonet y de María Vidal Conguges, foren padrins Grabiel Bonet y Anna Mitjavila Conguges y avis del Batteigat. Servatis. Naisqué lo mateix dia.” Fot: Gonçal Vicens


      No deixem de meravellar-nos de la ironia d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs quan continua escrivint. “En els temps aquells, segons sembla, el país era una vinya i ningú no sabia mai prou bé qui era l'amo de l'illa. Un dia manaven els holandesos, l’endemà els francesos, l’endemà passat els anglesos i l’endemà passat l'altre, altra vegada els francesos, que són els qui definitivament se l'han quedada”.



Baobabs a Morondava. Madagascar. National Geographic


      Mes a dalt, hem vist que Alfonso Calderon, en Psicología.org, assegura que Bonet s’havia casat amb la reina Ranavalo i, per la seva banda, Sempronio diu: “Un imperi indígena, amb una cort farcida d'intrigues; reines que emmetzinaven llurs esposos, fins i tot, amb emperadors que responien al nom d'Andrianampoinimerina. En Francesc Bonet Vidal, com a bon català del Camp de Tarragona, no badava, i en un tres i no-res s’assignà el paper de tenor”. Ens anomena a Andrianampoinimerina, que va ser un rei malgaixe del Regne d’Imerina, que va viure entre 1745 y 1810.



En aquest full de 1931de Todocolección, també s’informa de que Bonet va pertànyer a la dinastia dels Andrianampoinimerines



Andrianampoinimerina (1787-1810) por Ramanankirahina (c. 1905)


     Gràcies aquesta informació sabem que l'aventurer català va haver d'arribar a Madagascar regnant la dinastia Merina. Entre 1615 i 1710 va regnar Andriamasinavalona, ​​i a la seva mort, el Regne d'Imerina es va dividir en quatre regnes, que van quedar reunificats de nou amb Andrianampoinimerina, que era nebot del rei d'Antananarivo, Ramboasalamarazaka (1770-1787), durant el regnat del qual es va entaular una guerra civil entre els quatre regnes d'Imerina, guerra que va guanyar el 1787 el reunificador Andrianampoinimerina.


    Quant a la seva dona, la princesa Ranavalo, sembla no existir en la història, en canvi, en època de Andrianampoinimerina, un plebeu va advertir al rei sobre una conspiració per assassinar-lo, tramada pel seu propi germà. Com una forma d'agraïment, el rei va comprometre a la filla del plebeu, Ranavalona, ​​amb el seu fill, el príncep Radama I.


    A la mort del rei Radama en 1828, Ranavalona (c. 1782 -1861) es proclama reina amb el suport d'oficials de l'exèrcit, líders socials i jutges que es van alienar als seus principis tradicionalistes i fonamentalistes. Va lluitar eficaçment contra el colonialisme europeu, sobretot el francès, mantenint a ratlla als cristians i als seus missioners, així com als comerciants estrangers. En realitat, va ser la seva aferrissada resistència contra les potències occidentals pel que va ser titllada de tirana i despòtica.  Els francesos van inventar històries en contra seva, titllant-la de dona cruel i boja, doncs assegurava que perseguia als seus rivals, és a dir als francesos, llançant-los en grans recipients d'aigua bullint, cremats vius i torturats amb una gran crueltat. Sembla ser que aquesta reina odiava la colonització europea i pretenia salvaguardar les tradicions malgaixes, el que no va agradar als missioners, ni als francesos. La seva declarada política antieuropea la va portar a crear fàbriques per tot el país, per evitar la dependència del comerç exterior europeu. Va tenir èxit amb el suport del seu amic, i possible amant, Jean Laborde. Diuen que la reina va gaudir de la companyia de molts amants. Això explica, en part, la llegenda negra en contra seua.



Ravanalova I



Radama I


      El seu fill la va trair i, a esquena de la seva mare, va iniciar negociacions amb els ambaixadors europeus, assistia a les misses catòliques i va repartir el país entre els empresaris francesos perquè explotessin els recursos naturals de l'illa. Radama IIva demanar el 1854 a Napoleó IIIque envaís Madagascar, però va ser descobert per la seva mare en 1857, qui li va perdonar la traïció, encara que va matar a centenars de partidaris dels europeus. Els historiadors creuen que la carta a Napoleó III va ser escrita per Jean Laborde, doncs estava redactada en francès, idioma que desconeixia Radama II, el qual va ser mort pels tradicionalistes en 1863. La seva mare va arribar als 80 anys d'edat i va mantenir a ratlla els europeus durant gairebé un segle.




Radama II


     Després de la mort de la reina, la seva memòria va ser embrutada amb tota mena de retrets i propaganda francesa colonial comparant-la amb la "sagnant princesa Báthory" i reescrivint la història de tal manera que França fos vista com una benedicció en la història de Madagascar. En la novel·la de George MacDonald Fraser, Flashman i senyora, part de les seves aventures es desenvolupen en la cort de Ranavalona. El protagonista de la novel·la, Harry Flashman, descriu a Ranavalona com "la dona més horrible que hagi vist en la meva vida, sense excepció ".


    A Jean Laborde i el seu fill els van retirar totes les propietats malgaixos, per la qual cosa va pressionar la reclamació al govern de França, proporcionant un pretext per a la invasió sobre la base de fer valer els drets legals d'un ciutadà francès, el que va donar lloc a les Guerres Franco-malgaixos, després de les quals l'imperialisme francès va aconseguir fer-se amb l'illa.


    I, a tot això, quina posició ocupa l'aventurer català, en aquesta història. De ser virrei de Madagascar, si ho hagués estat amb Andrianampoinimerina que va començar a regnar el 1787, Bonet hauria 81 anys i la seua amant no hagués pogut ser Ravanalova, que havia nascut el 1782. Per tant, de ser-ho, seria en el període de els quatre regnes, en un qualsevol dels quatre. Però d'això tampoc tenim constància. La història no reforça massa l'aventura del català de la Sénia.


El virrei Bonet es reivindicat per molts pobles


      Segons escriu l’historiador local senienc Rodrigo Vidal, fervent defensor i recuperador de tot allò relacionat amb el virrei, en un article de la secció “Apuntes para la historia de mi pueblo” de Lo Senienc: “El único pueblo que exhibe la Fe de Bautismo es La Cenia, y lo certifica Don Manuel Claramonte, cura párroco de nuestro pueblo”.


      És aquesta partida de naixement del virrei Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, de l’any 1706, la que hi ha gravada a la placa de la casa del carrer Major, numero 4 de la Sénia, casa natal del virrei segons la “versió senienca”. La partida de naixement del virrei diu així:


     A trenta de mars de 1.706 yo: Antoni Garcia, pbr. Y vicari de la parroquial de la Cenia Batteigi a Juseph, Grabiel, Antoni, Fraco Bonet, fill lleigitim y natural de Juseph Bonet y de María Vidal Conguges, foren padrins Grabiel Bonet y Anna Mitjavila Conguges y avis del Batteigat. Servatis. Naisqué lo mateix dia.”




Carrer Major de La Sénia. Fot: Gonçal Vicens


     A continuació, destaquem els orígens més curiosos que se li van atribuir. En l’article “Las múltiples cunas del ‘Rey Bonet” del periodista Miguel Capuz, que escriu una interessant sèrie de disset articles al diari Las Noticias sobre l’herència del virrei Bonet, es dóna a conèixer un origen natal del virrei a Vilafermosa del Riu (Castelló), un altre a Alacant (on hi ha una tomba amb un nom paregut al del nostre virrei), un altre a Astoll (la Cerdanya), a l’Ametlla de Mar i a Alcanar. Aquesta darrera, “la versió canareva” ha estat molt defensada per la gent d’aquest poble veí, que argumenten que el virrei era d’Alcanar, mentre que son tio, l’hereu, sí que era de la Sénia.



Diari francès de 1931


    El virrei alcaner seria Claudi-Francesc Bonet i Fibla(1720-1792?) que es va embarcar fugint de la misèria i dels maltractes de sa madrastra (Alcanaria). Va ser rodamón pel Mediterrani i va parar a Madagascar quan se la disputaven portuguesos, francesos i anglesos, alhora que hi esclatava una cruenta guerra entre les tribus indígenes (hem pense que fa referència a la unificació del quatre regnes imerines).


    Ningú sap com, ja siga perquè tenia gran destresa militar, o el seu comportament heroic, “sia per haver guarit el virrei amb herbes remeieres, fou nomenat cap de l'exèrcit illenc. Es casà amb la filla del virrei, a qui succeí en el càrrec i en la possessió d'incalculables riqueses. Quan quedà vidu, enfrontat als francesos, marxà a l'Índia anglesa amb una fabulosa fortuna que diposità en un banc britànic” (Alcanaria).




HERALDO DE MADRID, junio de 1930


    El periodista A. Suárez Guillemescriu a El Heraldo de Madrid (juny 1930) l'article "Les extravagàncies d'un virrei. La fortuna que heretaran els espanyols anomenats Bonet ", potser una de les primeres referències d'aquests fets. Afirma que Miguel Capuzdel diari català "Les Notícies""va recollir, sense saber que era meva, la informació del virrei de Madagascar".


    Suárez Guillem afirma que va recollir els apunts biogràfics recorrent la província de Tarragona i afirma que Bonet era de la Sénia. El que ve a continuació resulta confús, sens dubte per la redacció del periodista. Diu "Als tretze anys (Bonet?) se'n va anar a viure a la Pobleta de Morella, on el capellà li va infligir durament, de manera que el noi es va rebel·lar contra l'autoritat eclesiàstica, inferint-li una ferida mortal amb una navalla. Per la mort del sacerdot van sortir fugits del poble el matador i el seu pare, amagant-se en la nevera de Bonet, veí d’Arnés i parent de futur virrei de Madagascar. No estarien molt segurs al refugi, ni lliures de les indagacions de la Justícia, ja que van acordar que l'homicida abandonés el poble, realitzant-ho a poc cavaller en una mula". Sembla que Bonet es va refugiar a la propietat d'un parent seu i, per por que el van trobar, va fugir del poble d'Arnes poc cavallerosament.


     Van passar anys sense que ningú sabés res d'ell i, a la mort del pare, els altres fills es van repartir l'herència. "Com un fantasma sorgit de la foscor..., un bon dia es va presentar Bonet als seus germans, els quals, més atents al seu propi egoisme que als sentiments fraternals, es van negar al repartiment amb ell dels béns heretats". Bonet es va acomiadar d’Arnés i es va posar a córrer món.



ABC, Teruel, 18 de julio de 1930


     El diario ABC de 1930 informa sobre Bonet, que “Aunque se aseguraba que era natural de la provincia de Alicante, según nuevos informes, parece que era del pueblecillo llamado Nogueruela, de esta provincia.” (en referencia a Terol) i continua “Por el año 1886 el Juzgado de Mora de Rubielo planteó un pleito sobre esta herencia, demostrándose que Claudio Bonet, al ir al servicio militar, había desaparecido, y sus padres, creyéndole muerto, legaron toda su fortuna a su otro hermano. Pasados algunos años, Claudio, noticioso del testamento que le dejaba desheredado, se presentó en el pueblo sin ser visto, subió al tejado de la casa y, por la chimenea, hizo un disparo, matando a su hermano. Después huyó a Madagascar”.


 Excèntrica clàusula de l’herència


     El motiu per el que Bonet posa una clàusula al seu testament, per la qual els milions de lliures esterlines no podrien repartir-se fins a cent quaranta anys després de la seva mort, s’explica per el viatge de tornada que va fer al seu poble. Així ho narra un full d'una revista gràfica de 1931:


   "El virrei, ric i poderós, va sentir la nostàlgia de la seva terra. Li agradaria, a més que al seu poble el veiessin convertit en virrei i acompanyat d'un seguici fastuós es presenta a La Sénia per sorprendre als seus paisans. Però el cas és que la seva presència al poble natal produeix un efecte totalment diferent del que esperava el virrei. Els seus compatriotes el prenen a burla. Altres l'acusen de negrer, de realitzar tracta d'esclaus. Es burlen d'ell. El prenen per boig. Creuen assistir a una broma de carnaval.


      I el poderós virrei s'enfada i fulmina una condemnació. Ara que és opulent, ara que és omnipotent, vol venjar-se de la incomprensió dels seus. I els anuncia que la fabulosa herència que deixarà no podran gaudir-la els seus parents fins a la quarta generació.


    Els seus parents, naturalment, es riuen del gest, que troben grotesc, ridícul.


    I el virrei torna a Madagascar, maleint dels seus paisans ".


     
      No estic fent cap estudi científic sobre el virrei, per això puc permetrem el luxe de pensar –que tal vegada- fos un negrer que havia fet fortuna amb la tracta d’esclaus,  negoci estès en la Catalunya dels segles XVIII i XIX, com ho demostra el llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (XVI-XIX), de editorial Icaria, coordinat per Martín Rodrigoy Lisbeth J. Chaviano.


    Tenim versions del virrei per a tots els gustos, com aquest virrei de Terol que comet assassinat i després marxa cap a Madagascar. A l’article “Las herencias misteriosas” signat per Pablo Vila San-Juanpublicat a La Vanguardia (9 de novembre de 1968, pàg. 15)) diu:


     Tuvo tanta difusión la noticia de la colosal herencia que, repercutiendo primero en las regiones valenciana y balear y después en toda Europa, surgieron Bonet alicantinos, mallorquines, franceses -que se decían Bonnet o Bonnot- e italianos, que ostentaban un Bonnetti sonoro”.


     Com es pot veure, el cobrament de l’herència es va convertir un cas d’interès internacional.


Les abelles del Vaticà

0
0

      Revisant les meves fotografies de la basílica del Vaticà, em vaig trobar amb un dels escuts que hi ha a les columnes del baldaquí de Bernini i vaig observar que tenia tres abelles. La veritat és que abans m'havia semblat veure més abelles, de manera que vaig començar de nou la revisió de les fotos i vaig trobar més en les columnes salomòniques del baldaquí i en la part alta del mateix.



Abelles a l’escut del Papa Urbà VIII. Foto: Gonçal Vicens

     Quin significat podria tenir la presència d'aquests insectes? Estava relacionat amb la representació de la Deessa Mare de la prehistòria? Doncs no! La mania de representar abelles al Vaticà i en altres llocs de Roma es responsabilitat del papa Urbà VIII (Maffeo Barberini, 1568-1644) qui deixava la seva marca personal en moltes de les obres d'art que patrocinava: les abelles daurades sobre camp blau del escut d'armes de la seva noble família, els Barberini.






Escut d'armes del Papa Urbà VIII


      Aquests van haver de adoptar l'emblema de les abelles per adquirir més prestigi, perquè sabien que l'Església, des de l'època paleocristiana, es representava com un rusc en la qual els creients i les figures del clergat eren com petites abelles laborioses i devotes.


     En realitat, el símbol de les abelles és més antic i, com havíem suposat al principi, representa la Deessa Mare. Els artistes del neolític pintaven animals, plantes i abelles com epifania de la presència de la Deessa. L'abella segrega l'essència daurada de la vida (la mel), convertint-se en una imatge de la naturalesa invisible que relaciona totes les coses entre si. Aquest és el significat del relat que explica com Zeus, de nen, se li alimentava a l'illa de Creta amb mel, substància considerada el nèctar dels déus (A. Baring YJ. Crashford, El Mite de la deessa. Edt. Siruela. pàg. 96)



Escena d'epifania amb la deessa abella, sacerdotesses i nen en un camp de lliris (segell d'anell d'or, c 1450 a.C. Trobat en un sepulcre en Isopata, pròxim a Cnosos). font: La Velleta Verda.



Plaques d'or gravades amb les deesses-abella alades, potser les Trías, trobades en Camiros (Rodes). Segle VII a. C. (Museu Britànic). En la mitologia grega, les Trías eren les tres nimfes germanes que vivien al Parnàs i eren les nimfes que presidien l'adivinación mitjançant còdols que es llançaven a una urna. font: La Velleta Verda


     L'encarregat de representar els laboriosos insectes va ser, ni més ni menys, l'artista preferit del papa, l'escultor Gian Lorenzo Bernini, qui va incloure les abelles en diverses de les seves obres, com el Baldaquí del Vaticà, la Font de les Abelles a la Via Vèneto o la Font del Tritó a la Piazza Barberini.



Gian Lorenzo Bernini. Autorretrat




Font de les Abelles a la Via Veneto



Detall d'abelles a font de Roma




Font del Tritó a la Plaça de Barberini



Detall abelles en font Tritó de Roma. Les abelles del Vaticà. foto: J. Miguel Hernández Hernández


    L'obra cimera de Bernini, el baldaquí de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, també té abelles al sostre i en les columnes salomòniques. Als peus de les quatre enormes columnes (uns 29 m d'alçada) també hi ha bronzes amb l'escut del Papa Urbà VIII.



Baldaquí de Bernini. Foto: Gonçal Vicens


     L'artista va emprar gairebé deu anys de la seva vida per acabar la feina. Un dels problemes amb què es va trobar va ser la gran quantitat de bronze que necessitava per a la realització d'aquesta obra. Es diu que ho va solucionar amb l'espoliació de tot el bronze romà del Panteó d'Agripa, amb el beneplàcit d'Urbà VII. Aquesta espoliació va indignar al metge papal Mancini, gran amant de les arts, a qui s'atribueix la següent frase:

"Quod non fecerunt barbari,

fecerunt Barberini"


(El que no van fer els bàrbars
ho van fer els Barberini)




Columnes salomòniques del baldaquí de Bernini. Foto: Gonçal Vicens





Entre les branques de vegetació s'aprecien les abelles. Detall d'una columna salomònica del baldaquí de Bernini. Foto: Gonçal Vicens




Cúspide del baldaquí, on hi ha representades abelles. Foto: Gonçal Vicens




Detall de la part alta del baldaquí amb abelles. Foto: Gonçal Vicens




Detall de la part alta del baldaquí amb abelles. Foto: Gonçal Vicens


    L'historiador d'art Sandro Barbagallo ha trobat més de 500 abelles a la Basílica de Sant Pere, a més de tot un zoo d'animals, com ho explica en la seva obra Lo zoo sacro Vaticano. Iconografia e Iconologia zoomorfa nella Basilica di San Pietro.

     També poden trobar abelles al Palau Barberini, en els museus Vaticans, a l'església Santa Maria in Aracoeli i en molts altres llocs on el Papa Urbà VIII va deixar la seva empremta.




Pietro da Cortona. 1633-1639. Palazzo Barberini. Roma. 




Abelles en una vidriera de l'església de Santa Maria in Aracoeli a Roma.

El Poble Nou del Delta

0
0

   Les notícies més antigues de l'àrea on s'ubica el Poblenou del Delta fan referència a la recol·lecció de la sal i la pesca. Al llarg dels segles XVI-XVII s'hi desenvoluparen altres activitats, com ara l'aprofitament de sosa i les pastures. Allà vivien famílies disperses en barraques construïdes als terrenys cedits per la Comandància de Marina 



      El poble actual va ser construït el 1955 a la desembocadura de l’Ebre, al costat de la pantena de l'Encanyissada en una zona on hi havia muntanyes d'arena, i d'altres on hi havia gorgs (una forma de pou) o galatxos (una forma de canal erosionat pel mar quan pujava i baixava). Els seus pobladors van desermar i aplanar els terrenys i van construir una xarxa de desguassos i camins. El poble es deia Villafranco del Delta en honor a Franco. L’any 2003 la Generalitat Catalana li va canviar el nom. 


Ronda dels Pins. Foto: Gonçal Vicens


Carrer Major. Foto: Gonçal Vicens


Carrer Major. Foto: Gonçal Vicens


Lloguer de bicicletesi pat al carrer Major. Foto: Gonçal Vicens
i

Escola al carrer de l'Ebre. Foto: Gonçal Vicens


Església del Poble Nou del Delta. Foto: Gonçal Vicens

    Poblenou del Delta és un nucli situat en ple delta de l'Ebre, confrontant amb la badia dels Alfacs, la llacuna de l'Encanyissada i la península del Trabucador, un paratge realment singular i encisador. Les cases blanques amb pati i jardí interior donen al poble el seu toc característic, diferent de la resta de localitats que trobem a les rodalies. Poblenou del Delta és un municipi molt tranquil, en el qual es pot gaudir de la gastronomia típica del Delta (arrossos amb ànec, l’anguila fumada, el suquet de peix o les carxofes), i del paisatge amb els arrossars que l'envolten.


L'Encanyissada. Foto: Gonçal Vicens


Punta del Fang. Foto: Gonçal Vicens


Gonçal Vicens a la Barra del Trabucador. Foto: Gonçal Vicens


El Port dels Alfacs. Foto: Gonçal Vicens


 El Port dels Alfacs. Foto: Gonçal Vicens

    Cal destacar la importància de la seva fauna i flora, gaudint d’una aula de natura, una casa de colònies per albergar estudiosos de la natura i lloguers debicicletes per fer un tomb naturista pels voltants.


Amposta

0
0
      Amposta és la capital de la comarca del Montsià, situada a 8 metres d'altitud a la vora del riu Ebre. Compta amb 20 572 habitants. De la seva activitat econòmica destaca el cultiu de l'arròs. La ciutat està situada al marge dret del riu Ebre i la seva part oriental està construïda sobre una zona pantanosa. La població limita al nord amb el riu Ebre; a l'est amb Sant Jaume d’Enveja; al sud amb el mar Mediterrani i amb Sant Carles de la Ràpita; i a l'oest amb Tortosa.


El pont penjant d'Amposta i el riu Ebre. Fot: Gonçal Vicenç

      Amposta compta amb tres entitats de població, la pròpia ciutat i els nuclis de Balada i Poblenou del Delta, aquest últim fundat en els anys 50 per l'Institut Nacional de Colonització amb el nom de Villafranco del Delta, en honor al dictador Francisco Franco.


     Es va construir damunt un poblat iber a la zona del Castell. Alguns historiadors com Esteve, Schulten i Bosch donen suport a la teoria que en l'actual terme municipal d'Amposta se situava la ciutat d'Hibera o Ibera, capital del territori dels ilercavons abans de la conquesta romana, i el primer gran assentament ibèric de la península. La situació de la població d'Hibera és disputada per les poblacions de Sant Carles de la Ràpita i Tortosa.




Castell d’Amposta al costat del riu Ebre. 

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç
 El nucli antic d'Amposta. Fot: Gonçal Vicenç
Zona del castell d'Amposta. Fot: Gonçal Vicenç 

    Durant la segona guerra púnica en 215 a. C., la ciutat, aliada dels cartaginesos, va ser destruïda en la batalla de Dertosa per les tropes romanes, de manera que els habitants de la ciutat van fugir i es va perdre el rastre d'Amposta. La cultura ilercavona es va perdre absorbida per la romana.


    Els romans van establir un poblat prop de la Torre de la Carrova (al costat de Campredó) i també van establir una posada de vigilància en una terrassa sobre el riu Ebre, al nucli antic d'Amposta, d'aquí prové l'origen del terme Amposta, "Amni Imposita", posada sobre el riu.



 Torre de la Carrova (al costat de Campredó). Fot: Gonçal Vicenç
 Vista del canal dret de l'Ebre al seu pas per Amposta. Fot: Gonçal Vicenç

     Els àrabs van establir una fortalesa en el mateix lloc on hi havia la posada romana. El comte de Barcelona Ramon Berenguer III, va fracassar en l'intent d'apoderar-se d'Amposta i va ser el seu fill Ramon Berenguer IV qui ho va aconseguir l'any 1148. Com a recompensa a la seva ajuda, Ramon Berenguer IV va donar el castell d'Amposta i les terres que l'envolten a la ordre de Sant Joan de Jerusalem, els que van convertir el castell en el centre i capital de totes la possessions dels Hospitalaris en la Corona d'Aragó.

Carrer Victòria (Amposta). Fot: Gonçal Vicenç

        En l'edat moderna, ja sense la protecció del castell, la ciutat va entrar en un període de decadència, sent destruïda fins a tres vegades per pirates turcs i barbarescos que saquejaven les costes al llarg del segle XVI.



Plaça Berenguer IV.  Fot: Gonçal Vicenç

    El 1860 es va acordar començar a conrear la zona del delta i conrear arròs. Amposta també comptava amb algunes indústries com molins d'oli i arròs, i de construcció, aprofitant les matèries primeres del delta com la canya i la sosa. El cultiu de l'arròs ha estat la principal activitat econòmica d'Amposta. La Cambra Arrossera del Montsià és una de les cooperatives més grans d'Espanya i la més gran de Catalunya, a més de ser una de les majors empreses de la ciutat.


El pont penjant d'Amposta. Fot: Gonçal Vicenç 
Mercat municipal d'Amposta. Fot: Gonçal Vicenç


Miravet

0
0

      Aquesta vegada no hem prestat atenció al castell, però, hem passejat pel nucli històric de Miravet, un entramat de cases que pengen sobre el riu i que s’enfilen per la muntanya i els penya-segats. Pujant pels seu carrers podem trobar els típics carrers porxats, cases antigues i vistes sobre el riu i la seva vegetació. També destaca la desolació creada per la Batalla de l’Ebre, que encara es pot veure amb les nombroses cases caigudes i abandonades.



Miravet des del riu Ebre. Fot: Gonçal Vicenç



Miravet i el carrer Riu. Fot: Gonçal Vicenç

    El més alt que hem pujat ha estat a l’església vella que fou construïda per l’Ordre de l’Hospital sobre l’espai on es podia ubicar l’antiga mesquita de la població musulmana. Fou redecorada amb pintures barroques al segle XVIII fetes per autors locals. Durant la Guerra Civil fou saquejada i les imatges i retaules foren cremats, rebé l’impacte d’una bomba que travessà la cúpula però no va esclatar. Posteriorment va ser abandonada al construir-se una nova església a la part baixa del poble.



Església Vella. Fot: Gonçal Vicenç


Església Vella i el riu Ebre. Fot: Gonçal Vicenç

     Actualment està oberta per setmana santa i estiu, o en moments puntuals especials. Acull tot un seguit d’exposicions permanents sobre la seva pròpia història, la ceràmica miravetana, les riuades, els templers, el pintor Joaquim Mir, etcètera.



Ceràmica de Miravet.

   A les cases del carrer del Riu hi podem trobar plaques de la riuada de 1907. Més endavant trobarem unes escales que baixen al riu i on al costat hi ha l’antiga drassana medieval; ben a prop seu hi ha una casa dins del riu, que era un antic molí. Si comencem a pujar trobarem una portalada i un porxo, on antigament hi havia la porta que tancava la població. Si mirem a dalt de tot de la casa trobarem la placa de la riuada de 1787, la més gran que es té registrada a l’Ebre.




En aquesta portada antigament hi havia la porta que tancava la població. Fot: Gonçal Vicenç


Nivell de l'aigua en la riada de 1787. Fot: Gonçal Vicenç


Portada accés a la vella pobalció. Portal del Motxo. Fot: Gonçal Vicenç

      Continuem pujant pel Carrer del Forn on trobarem “lo Salt”, zona des d’on podem observar l’Ebre i el meandre del Tamarigar, zona protegida per l’interès de la seva fauna i flora. Seguim pujant rodejant l’església i arribem a una petita plaça on destaca un gran arc; aquest arc era el lloc on es reunia la comunitat musulmana de Miravet, l’Aljama, i posteriorment l’organització municipal cristiana, Universitat; ja que on ara hi ha l’església, hi havia la mesquita. Va perdre la seva funció al segle XVIII amb la creació dels Ajuntaments, però per sort s’ha conservar essent un element molt particular i curiós, tant per la seva història com la seva arquitectura d’origen islàmic.



Mirador de Lo Salt  i el meandre del Tamarigar. Fot: Gonçal Vicenç


Antic molí Salat dins del riu. Fot: Gonçal Vicenç


Vista del carrer Forn i del riu. Fot: Gonçal Vicenç


El riu cap a Benifallet. Fot: Gonçal Vicenç


Gonçal al mirador del Salt. Fot: Gonçal Vicenç


Plaça de l'Aljama i vista del castell. Fot: Gonçal Vicenç


Arc on es reunía l'Aljama de Miravet. Fot: Gonçal Vicenç

     Si pugem fins davant de l’església trobarem el mirador de la Sanaqueta, antic pati de la mesquita, i que ofereix grans vistes. Si seguim el Carrer de Ferreries, on es ferraven els cavalls dels senyors del castell i arribarem a un camí empedrat, la Costa de Riago, on podrem llegir el poema de Roc Llop, il·lustre miravetà que visqué gran temps a l’exili.



Mirador de Sanaqueta. Fot: Gonçal Vicenç


Des del carrer Ferreríes vista del barri del Banc i del castell. Fot: Gonçal Vicenç

ç

Costa de Riago, on podrem llegir el poema de Roc Llop. Fot: Gonçal Vicenç

    Tornant cap al poble trobarem el camí que puja al castell i té el mateix nom, allí antigament hi vivien les famílies cristianes, a resguard del poder senyorial; des d’allí podem continuar la ruta per Miravet, pujar al castell o passar pel carrer del Banc, on hi tenien residència algunes famílies jueves de Tortosa, d’aquí la seva nomenclatura, banc de diners; allí veurem com el carrer es bifurca en un curiós barranc que passa per sota les cases i dona a la plaça de l’Aljama, rere l’església.




El carrer es bifurca en un curiós barranc que passa per sota les cases i dona a la plaça de l’Aljama. Fot: Gonçal Vicenç


 Plaça de l'Aljama i, a la dreta,, el carrer Banc. 

Fot: Gonçal Vicenç


    D’allí podem entrar al Carrer de la Palla, un espai deshabitat amb nombroses cases caigudes pels efectes de la Batalla de l’Ebre. Un recorregut complert pel nucli històric de Miravet (Cap de la Vila) per on podem pujar a peu al castell, iniciar una de les rutes de muntanya dels senders de la Cameta Coixa o resseguir el GR99, mentre gaudim de la història i el paisatge.





Carrer de la Palla. Fot: Gonçal Vicenç


Carrer del Forn. Fot: Gonçal Vicenç



Terres de l’Ebre I

0
0
Les Terres de l’Ebre constitueixen una Reserva de la Biosfera, situades entre el mar Mediterrani i els contraforts més meridionals de la serralada prelitoral catalana. A la vora de les aigües tranquil·les de l'Ebre —el riu més cabalós de la Península- trobem el poble de Benifallet, un lloc on podem explorar les Coves Meravelles endinsant-se a les entranyes de la terra o fer un passeig de 40 minuts inesborrables pel riu, enmig d'una riquesa de formacions geològiques i d’un espai natural únic. 



Vista del riu Ebre a prop de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


Gonçal a l'embarcador de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


El riu Ebre al seu pas per Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


Mª Eugènia a l'embarcador de llaüd. Foto: Gonçal Vicens

    La Setmana Santa, juliol i agost, sortides tots els dies amb el llagut de Benifallet, navegant pel riu fins a la vista del Castell de Miravet. La guia explica els secrets del riu, els refugis i nius de metralladores de la Guerra Civil, les vistes de la Serra de Cardó o el Castellot de la Roca-roja on hi ha un poblat ibèric. Al poblat s’aplega navegant amb el llaüt. 



Embarcador de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


El "llagut" de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


El riu Ebre i, al fons, el pont del Llaguter. Foto: Gonçal Vicens


Benifallet. Foto: Gonçal Vicens



Esglèsia de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


Plaça de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens


Llavador de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens

    1. El Castellot de la Roca Rojaés un dels poblats ibèrics millor conservats de Catalunya. L'assentament està situat sobre un turó rocallós a la riba esquerra de l'Ebre aproximadament a 40 metres d'altitud sobre el nivell del riu. 




Bosc de galería a les ribes de l'Ebre. Foto: Gonçal Vicens


Castell de Miravet. Foto: Gonçal Vicens


Castellot de la Roca-roja. Foto: Gonçal Vicens

    Va ser a finals del segle V aC quan es va construir el poblat, un conjunt amb bon estat de conservació, que permet imaginar amb força precisió com podria ser la vida entre el segle VI i el III aC. Avui dia encara s'hi poden observar construccions defensives de fins a 5 metres d'alçada i una trama urbanística senzilla, amb carrers perpendiculars des d'on s'accedeix a les cases, generalment de planta rectangular. 




Castellot de la Roca-roja

   L'assentament de la Roca Roja no és un cas aïllat, ja que s'ha identificat tota una xarxa d'assentaments de característiques similars en el curs inferior de l'Ebre. Els asentaments ocupen les extremitats de les terrasses fluvials o de petits turons a tocar de l'Ebre, amb una superfície molt reduïda i amb un urbanisme atapeït que donava cabuda a poblacions molt petites, de menys d'un centenar de persones. 




Castellot de la Roca-roja

    2. La Cova Meravelles té un recorregut total de 510 metres, amb uns 9,82 metres de desnivell. El lent degoteig de les aigües d’infiltració, carregades de carbonats en dissolució, va donant lloc a fascinants formacions d’estalactites i estalagmites. 



La Cova Meravelles

    La part turística d’aquesta cova consta de tres sales: la sala dels Llapis té una cortina d’estalagmites que rodegen una estalagmita totalment cilíndrica en forma d’espelma; la de l’amfiteatre té llacs que gràcies a l’aigua i al mineral que arrosseguen fan unes formes circulars que pareixen les grades d’un amfiteatre i per finalitzar el recorregut, entrem a la sala de la música que se l’anomena d’aquesta manera perquè hi ha unes estalactites que semblen uns tubs d’un òrgan i en tocar-les amb la punta dels dits emeten diferents sons. Això és degut al fet que al darrer hi ha una paret que ajuda a fer de caixa de ressonància i que el soroll surti cap a fora. Els diferents sons són conseqüència de diferents llargades i diferents gruixuts. 

    3. La Cova del Dos rep el nom perquè té dues boques d’entrada. Aquesta cavitat té importància a escala històrica, ja que sempre ha estat habitada.  La cavitat té 235 metres dels quals se’n veuen 25. 

  4. Altres meravelles naturals les trobem al Parc Natural del Delta de l’Ebre on el mar i el riu Ebre fonen les seves aigües i al mateix delta hi trobem platges extenses per gaudir del bon clima de la zona i la tranquil·litat d’aquestes terres. Dins el Parc Natural també hi trobem dos grans llacunes, l’Encanyissada i la Tancada, on hi podem observar la diversitat de la fauna i la flora. 



Illa Buda. Foto: Gonçal Vicens
 

L'Encanyissada. Foto: Gonçal Vicens


Punta del Fang. Foto: Gonçal Vicens


Gonçal fill a l'Encanyissada. Foto: Gonçal Vicens


L'Encanyissada. Foto: Gonçal Vicens


Gonçal Vicens i Mª Eugènia a la Barra del Trabucador. Foto: Gonçal Vicens



Mª Eugènia a la Barra del Trabucador. Foto: Gonçal Vicens



Flamencs a la Punta del Fang. Foto: Gonçal Vicens 


Els Muntells. Foto: Gonçal Vicens

    5. També destaquem el Parc Natural dels Ports, com una de les reserves més gran de cabres salvatges de la península regulada cinegèticament. Aquest espai permet gaudir de la muntanya en tot el seu esplendor i el seu punt més alt és el Mont Caro amb 1447 metres. 



    6. A l’Ebre trobem la Reserva Natural de Sebes i el Meandre de Flix, un lloc protegit on predomina la natura a la riba del riu Ebre on es pot gaudir del bosc de ribera i observar la seva flora i fauna. Dins les Terres de l’Ebre també trobem joies naturals com ara els Ullals de Baltasar, la Fontcalda, les Olles del riu Canaletes o el Toll del Vidre (Arnes). 



Descans a Ascó. Foto: Gonçal Vicens



Reserva Natural de Sebes i el Meandre de Flix

  7. La Fontcalda es un balneari d’aigua minero-medicinal (carbonat calcic, sulfat de magnesi i clorur sòlid) al aire lliure. El balneari es troba a Gandesa (Terres de l'Ebre, Tarragona), entre les serres de la Mola i el Crestall, junt amb un santuari de s. XIV, on es celebren misses a l’estiu. Per hi anar ens hem de desplaçar a uns quatre quilòmetres de Bot, a la carretera vella que va a Horta de Sant Joan. Les Olles tenen algunes gorges força fondes i altres on es fa peu. És recomanable anar amb calçat que es pugui mullar per evitar les perilloses relliscades. És un paratge enmig de la natura i no hi ha cap servei, ni vigilància. 



La Fontcalda. Foto; Dj Jou- Anakonda61


Ermita de la Foncalda. Foto; Dj Jou- Anakonda61


Olles del Baubó. Foto; Dj Jou- Anakonda61

    Conegudes també com a Olles del Baubó, aquests envasaments d’aigua es formen quan el riu Canaletes travessa uns bancs de roca, i forma uns espectaculars engorjats que van quedant a diferents nivells. Són una mena de piscines naturals, algunes més fondes que d’altres. 




Olles del Baubó. Foto: Jorge Moreno


Olles del Baubó. Foto: Jorge Moreno

    El paratge és molt tranquil i agradable, amb l’avantatge que es pot arribar gairebé allà mateix en cotxe. Com sol passar amb aquesta mena de llocs, els mesos d’estiu les Olles són molt freqüentades i els visitants no sempre són prou curosos amb l’entorn. 

    8. Connectant les comarques de l’Ebre hi trobem la Via Verda de la Vall de Zafán, que serveix com a ruta per descobrir els diferents entorns de les Terres de l’Ebre, ja siga a peu, en bicicleta o a cavall. El tram català és la tercera etapa de l'antic ferrocarril de la Val de Zafán, una Via Verda que té 101 km des de la localitat turolenca de Pobla d'Híjar i té l’honor de recalar i acompanyar el riu Ebre en la major part del seu recorregut. 



La vía verda al seu pas per Aldover. Foto: Gonçal Vicens


Antiga estació de Campredó, a la via verda. Foto: Gonçal Vicens


Afores de Campredó. Foto: Gonçal Vicens


Port dels Alfacs. Foto: Gonçal Vicens


Els Alfacs. Foto: Gonçal Vicens


Jesús (Tortosa). Foto: Gonçal Vicens


Poble Nou del Delta. Foto: Gonçal Vicens


Port dels Alfacs. Foto: Gonçal Vicens


Port dels Alfacs. Foto: Gonçal Vicens 

  La via verda travessa molts quilòmetres per paratges impressionants del Parc Natural dels Ports, fins a arribar a la desembocadura del riu Ebre (Riumar) i a l'Aldea i Deltebre. L’antiga via fèrria de la Val de Zafan respon a l’interès del govern de l’Aragó de tenir port de mar per explotar els seus productes, per la qual cosa van construir un traçat de tren en què estava projectada la unió del municipi de la Puebla de Híjar amb Tortosa. Les obres es varen començar el 1882, però a causa de diversos problemes, no fou fins l’any 1942 quan es va poder inaugurar. La via va estar en servei durant 31 anys i es va tancar definitivament el 17 de setembre de 1973. 




Via Verda de la Vall de Zafán



Carrer de Xerta. Foto: Gonçal Vicens



La vía verda al seu pas per Xerta. Foto: Gonçal Vicens


L'assut de Xerta. Foto: Gonçal Vicens
  

L’Aldea del delta de l’Ebre

0
0

 Agraïments a https://laldea.cat/poble

    Hem visitat l’Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea, envoltada pels extensos arrossars del delta de l’Ebre. El nom de l'Aldea prové de l'àrab "dala" ("al-dala”) que significa "poblet". Específicament, en el context i la llengua àrab de Al-Àndalus es refereix a una "finca estatal encarregada a un governador per gaudir dels rèdits mentre estiga al seu càrrec". L'Aldea té l'origen a la masia (almunia) d'aquesta finca, protegida per la torre.



Vista de l’Aldea des de l’Ermita de la Mare de Deu



La Torre i l’Ermita de l’Aldea



La Torre de l’Aldea, un bon lloc per passar la nit


    El conjunt actual de la torre i l'ermita -probable emplaçament de l'antic poblat- són testimonis d'aquests orígens. La torre actual és una reedificació de l’antiga torre medieval, de la que tan sols es conserva el basament en talús. La resta de la torre va ser reedificada en 1936. L’accés es realitza per una petita porta dovellada. A la cara frontal hi ha quatre làpides, dos de les quals esmenten les reedificacions realitzades durant eles anys 1586 per en Jordà, i el 1856 per Guzmán de Villoria. Les altre làpides son de 1936, i en una d’elles es cita la reconstrucció feta per Bau Nolla.



Làpides de la façana de la Torre.


     L’Ermita fou probablement una almúnia àrab. Va ser donada al cavaller Bernat de Bellocl’any 1148 per Ramon Berenguer IV . El cavaller va repoblar el lloc i fundar l’església de Santa Maria.



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea


     El santuari de la Mare de Deu de l'Aldea està documentat des de el segle XII. A més l'Ermita disposa d'un retaule de 40 m2 (un dels quadres més grans de les Terres de l'Ebre) realitzat pel pintor calero Joan Rebull. Descarrega't la Guia didàctica de la Torre



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea



Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea


  
Ermita de la Mare de Deu de l’Aldea


      El Castell de l’Aldea, recentment redescobert, fou aixecat pels àrabs damunt de les estructures d’una vil·la o factoria romana, en aquest lloc d’especial importància estratègia al territori: dominant l’antiga desembocadura del riu i les principals vies de comunicació de la costa.



El Castell de l’Aldea



El Castell de l’Aldea i el cementeri municipal



     El Castell ocupa una superfície d’uns 675 m2 i tenia una estructura rectangular de 25 m de de costat. A l’interior hi havia una torre central i diverses dependències, característiques d’aquest tipus de fortificació. A l’exterior han aparegut les restes d’un antic forn de ceràmica.






    L’Aldea creix en època musulmana, no obstant, ja existia en l’època romana i per allí passava la Via Augusta. Es tractava d’un poble de frontera entre el Comtat de Barcelona i el Califat d’Al-Àndalus. Lloc de pas de mercaderies, persones i cultura. Durant el franquisme va arribar la carretera Nacional 340 i amb aquesta el moment de major creixement del poble. Descarrega’t un plànol del poble.




    Per altra banda, també podem visitar en la zona una sèrie de “coeteres” que son construccions que es van fer en 1940 per llançar coets contra les pedregades en diferents punts del delta de l’Ebre. Els coets granífugs, i els seus suports de llançament, havien d’emmagatzemar-se en llocs secs, però aquestes ubicacions eren difícils de trobar en un indret tan humit com el delta de l’Ebre, característic pels seus arrossars, uns camps que durant la major part del cicle de cultiu resten inundats. Les edificacions també havien de reunir condicions de seguretat suficients per al desenvolupament de la feina dels disparadors dels coets, els anomenats coeteros.



Coetera de Ravanals (L’Aldea)



Coetera de Pesigo (l’Ampolla)



Coetera de Buda (Sant Jaume d’Enveja)



Coetera de  Paredols (l'Ampolla)


Coetera de Navarro (Sant Jaume d'Enveja). Fot: Ferran Torta



Coetera de Pinyol (l'Ampolla)


    En la zona muntanyosa, al est de la serralada del Coll d’Alba, a 4’5 km de l’estació de l’Aldea, podem visitar la Torre de Benixaropde planta circular, força enrunada, i les restes del mas amb els corrals, que conserven la seva estructura exterior i les teulades, però amb l'interior enrunat. L'aparell de la torre presenta una forta degradació amb perill d'enfonsament. Un altra visita la podem fer a la Torre de Burjasséniaque és un edifici militar, una torre de defensa de planta circular que està situada dins un mas. Finalment, contant la torre de l’ermita, visitarem la Torre de la Candelay acabarem de conèixer les quatre torres de l’Aldea. La Candela és una construcció defensiva i de vigilància del municipi de l'Aldea. És un bon exemple de torre de guaita o de senyals, que vigilava la desembocadura de l'Ebre. Està situada a la riba esquerre de l'Ebre, a mig camí entre el castell d'Amposta i la torre de Burjassénia. Un lloc ideal per fer pícnic amb família amb taules i rostidors.




Torre de Benixaropde planta circular, força enrunada.



La Torre de Burjassénia és un edifici militar de defensa.



La Torre de la Candela es un lloc ideal per fer pícnic i un bon exemple de torre de guaita o de senyals, que vigilava la desembocadura de l'Ebre.



Andreas Gursky. Els meus fotògrafs preferits

0
0
      Andreas Gursky (1955, Leipzig, Alemanya) és un dels fotògrafs més cars del nostre temps, autor de monumentals paisatges, fotografies de grans espais, per una part, de llocs sense detalls, molt neutres, amb pocs colors i, d'altra banda, enormes espais com supermercats, magatzems de distribució, espais públics, etc. on apareixen infinitat de detalls i colors. La seva obra ha alterat el concepte de la fotografia.



Supermercat de Gursky

    El seu treball pretén ser una metàfora de la vida contemporània, de la deshumanització del ser humà, del serialisme, de la globalització, de la cultura uniformadora del neoliberalisme. La seva obra ens recorda que el món ja no és el mateix i que en la seva naturalesa és el canvi.



Andreas-Gursky-Madonna-I-2001

    El gran format de les seves fotografies exhibides en la Hay Ward Gallery de Londres (un laberint de passadissos i sales al costat del Tàmesi, com els temes que tria l'artista), a part de transmetre la seva visió d'un món deshumanitzat (persones que viuen per treballar i adquirir bagatel·les i bijuteria electrònica, éssers que descansen en ruscs gegants), també expressen valors de gran bellesa estètica, sobretot, pel preu que té, per decorar les enormes cases dels amos del capital i de les fàbriques.



Hay Ward Gallery de Londres


Hay Ward Gallery de Londres

      La curiositat pel funcionament del món modern i la naturalesa col·lectiva de l'ésser humà el porta a fotografiar els espais preferits per l'home actual: els passadissos atapeïts d'ofertes d'un hipermercat nord-americà (99 cent, 1999); les multituds que ballen en una rave (May Day IV, 2000); els mars de plàstic dels hivernacles d'Almeria (El Ejido, 2017); les sorprenents naus de distribució de llibres a Amazon (Amazon, 2016); les pantalles plenes de vols de l'aeroport de Frankfurt (Frankfurt, 2007); els deshumanitzats blocs d'habitatges a Paris Montparnasse, (1993), la uniformitat estètica de les models a la passarel·la en V & R, (2011), el frenètic pols dels parquets borsaris a Tòquio, Stock Exchange, (1990)...



99 cent, 1999


May Day IV, 2000


El Ejido, 2017


Amazon, 2016


Frankfurt, 2007


Paris Montparnasse, 1993


V & R, 2011


Tòquio, Stock Exchange, (1990)

     La tafaneria de l'artista no implica l'acceptació o el rebuig d'aquest món, ja que Gursky afirma que només sense apassionament i la mirada distanciada de l'artista, es pot aconseguir que siga l'espectador qui tregui les seves pròpies conclusions.


    Aquesta visió teòrica del món li va ser inculcada pel seu mestre Bernd Becher a la Kunstakademie de Düsseldorf. Realisme, precisió i objectivitat eren tres dels preceptes que va inculcar a deixebles com Candida Höffer, Axel Hütte, Thomas Struth i Thomas Ruff; junts formen l'anomenada escola de Düsseldorf i són coneguts en el mercat de l'art com la 'classe Becher', aconseguint alts nivells de cotització.



F1-Boxenstop, 2007

    No obstant això, res és el que sembla. Les seves fotografies contenen més del que l'ull veu. Tot està enfocat; les perspectives, tocades; les obres, en fi, manipulades digitalment. Els quatre cancellers alemanys -Schröder, Schmidt, Merkel i Kohl- que contemplen un quadre de Barnett Newman mai van estar allà. De la imatge del Rhin amb les seves franges de colors horitzontals, que es va convertir en 2011 en la fotografia més cara de la història, es van eliminar digitalment arbres i fins a una central elèctrica sencera. És el riu, però no ho és.



Fotografía del Rhin abans de ser retocada digitalment


Rhein II, 1999 (3,7 milions d'euros)

    Una primera contemplació de les seves fotografies ens podria fer pensar en les seves qualitats abstractes, com passa en Rhein II. Però l'artista sempre ha declarat que, per sobre de tot, és fotògraf i que les seves fotografies no són abstractes perquè sempre es pot identificar el subjecte real. Potser, només siguen un gest de complicitat a les monumentals obres de l'expressionisme abstracte. D'aquí, que són freqüents les comparacions amb l'obra del pintor Barnett Newman, pertanyent a la tendència artística "Color field" (Camps de color) integrada dins de l'impressionisme abstracte, en la qual predominen amplis camps de color llis i sòlid, estesos o tenyits en el llenç, creant àrees de superfície uniforme i un pla llis d'imatge.




Manipulació de Vir Heroicus Sublimis (1950–1951). Barnett Newman. Museum of Modern Art in New York City




Dues visions del mar

     Els valors estètics de les seves fotografies han aconseguit introduir la fotografia en l'art contemporani, convertint a Gursky en un cronista del capitalisme global.


     Gursky acaba amb els "catàlegs" de fotografies impreses en paper en aparença de llibre. Les seves imatges són de gran format, amb una edició molt limitada, que només poden ser admirades en les parets de galeries gegantines. Aquest canvi va concedir a la fotografia un valor com a objecte comparable al de la pintura. Les mides de la seva obra de vegades sobrepassen els cinc metres i impacten l'espectador amb la seva monumentalitat, qui novament es veu sorprès per la infinitat de detalls dels que gaudeix al apropar-se a l'obra. Però res és el que sembla; mitjançant una acurada combinació digital que enllaça moltes imatges similars l'artista aconsegueix una riquesa de detalls impossible d'assolir des d'una perspectiva única.



Pyongyang-I 2011


Pyongyang-II 2011

    Els temes que representa no tenen jerarquia, ja que en les seves fotografies tots els elements pictòrics tenen la mateixa importància, aconseguint així ampliar el camp de visió a temes la magnitud dels quals no podríem abastar d'una altra manera.


     L'exhibició de la galeria de Londres recull seixanta fotografies més representatives d'aquest cotitzat artista que bat rècords a les subhastes (el 2007, 99 Cent II Dyptich es va convertir en la fotografia més cara de la història quan va arribar als 2,3 milions d'euros per la seva venda a Sotheby, rècord superat pels 3,7 milions d'euros que va aconseguir la venda de Rhein II el 2011).




Klausen Pass (1984)

     L'artista diu que la foto titulada Klausen Pass (1984), on a fotografiar un paisatge rocós, va ser on va descobrir el seu camí en adonar-se, durant el revelat del negatiu, de la presència de les figures disperses al peu de la muntanya. A partir d'allí, va començar a indagar la relació de l'individu amb l'espai que habita. Mai li va interessar l'individu, sinó l'espècie humana en relació amb el seu entorn.


Engadin 1995
   NOTA:
   Consulta artícle Gloria Crespo Maclennan, Andreas Gursky: metáforas de nuestros días. 1 Feb. 2018, aparecido en Babelia. El País.

Les Cabecetes de les morenes

0
0
     Les Cabecetes de les “almorranes”(Leuzea conífera), també conegudes com Carxofeta de Sant Joan, les podem trobar als matollars de les nostres muntanyes o baix dels pins. Son prou abundants als ribassos de bancals de secà i erms assolellats de la Serra de Mariola.



    Leuzea conífera. Fot: Gonçal Vicens

     En medicina popular s’utilitzaven les carxofetes, recollides de Sant Joan cap avant, per a curar les “almorranes” es fregeixen unes quantes amb oli d'oliva i s'unta l'oli fred sobre la part afectada.


    Segons la tradició, per prevenir les morenes (“almorranes”) s'han de portar tres carxofes en contacte amb el cos o tenir-les a la vista a la tauleta de nit.


   Aquestes plantes fabriquen unes molècules orgàniques denominades lactones sesquiterpèniques que han cridat l'atenció dels científics per l'ampli espectre d'activitats biològiques que presenten com antiinflamatòria, antitumoral, citotòxica, antibacterià...



La Matricaria o Herba Santa (Tanacetum parthenium) es un poderós anticancerigen . Fot: Gonçal Vicens


Herba cuquera (Tanacetum vulgare). Fot: Gonçal Vicens

    Entre les plantes més poderoses trobem la Herba cuquera(Tanacetum vulgare) te una gran capacitat com antiprotozooaria. La Matricaria o Herba Santa (Tanacetum parthenium) es un poderós anticancerigen i l’herba xinesa Inula hookeri, molt estesa pel Mediterrani, s’utilitza contra les cèl·lules tumorals de pròstata.



Herba cuquera (Tanacetum vulgare). Fot: Gonçal Vicens 


Herba cuquera (Tanacetum vulgare). Fot: Gonçal Vicens 

    No obstant, les lactones també poden ocasionar dermatitis de contacte en els pacients sensibilitzats a aquests al·lèrgens. Les pitjors són el llorer i la magnòlia.  Les persones amb més risc de presentar al·lèrgia a aquestes substàncies són els jardiners, floristes, i persones que es dediquen per afició a la floricultura.


     La ingesta de verdures de la família composta com enciam o endívies, ocasionalment, produeixen el rebrot de la dermatitis en ingerir aquestes verdures o espècies (per exemple de llorer) o en prendre infusions d'herbes compostes, com la camamilla.



Dent de lleó (Taraxacum officinale). Fot: Gonçal Vicens



Inula hookeri

    Contenen lactona plantes silvestres com les milfulles, tanarida o Atanàsia, botó de plata, camamilla,  dent de lleó, ambrosia, Àrnica, vara d'or. També plantes ornamentals com les  margarides, crisantems, meravella o calèndula, gira-sol, dàlies, hel·lènic, cosmos.


    També en tenen les verdures i espècies comestibles com l’enciam, xicoira, escarola, endívia, carxofa, card, salsifí, estragó o artemisa.



Encisam (Latuca sativa)

Escarola

    Per als biòlegs:



El genet màgic de Acumuer

0
0
    Estem a la Jacetania i visitem uns dels pobles menys coneguts del Pirineu, en concret Acumuer, una localitat de l'Alt Gállego (Osca) situat a la Vall del riu Aurín on acaba la carretera que ve de Larrés: hem aplegat a la capçalera de la vall, on abunden els avets i els faigs, així com els teixos, les propietats dels quals, igual que curen, poden matar. Juntament amb Asqués, Bolás, Asún i de Isin, el 1965 van ser absorbits pel terme municipal de Sabiñánigo.



Acumuer en la vall d’Aurín, al fons els pics Collarada i la Collaradeta. Foto: Gonçal Vicens


    Es tracta d'un poble mil·lenari on es criava i fabricava tot el necessari per viure, ja que durant mesos quedaven aïllats. Darrere del poble s'insinua el pic Collarada i la Collaradeta, geogràficament pertanyen a la vall de Canfranc però amb gran ascendent sobre Acumuer.



Acumuer. Foto: Gonçal Vicens


    La vall té una àmplia zona de praderies esquitxada de bordes, per on discorre el riu amb petites cascades, ascendint fins al estany de Bucuesa, preciós llac natural d'origen glacial situat a més de 2.000 m.

    Al poble destaca l'Església Parroquial de l'Assumpció i, properes a Acumuer estan les ruïnes de l'Ermita de Nostra Senyora del Pueyo, lloc que albergava a la Verge del Pueyo, talla romànica de principis del segle XIII.



Església Parroquial de l'Assumpció (Acumuer). Foto: Gonçal Vicens



Ermita de Nostra Senyora del Pueyo (Acumuer). Foto: Jon Zabala



Verge del Pueyo, talla romànica de principis del segle XIII. Foto: Gonçal Vicens



Plaça d’Acumuer. Foto: Gonçal Vicens


    A la porta de la Casa Bordetasapareix un relleu molt curiós, en la clau de l'arc d'entrada, en el qual apareixen tres cares. La central destaca perquè sembla ser la cara d'un genet sobre un cavall. Una mena de capa de cinc petites bandes baixen des d'aquesta façcentral al llom del cavall (o animal que fa les vegades del mateix). Aquests relleus són coneguts com motilones.



Casa Bordetas


Motilón de Casa Bordetas. Foto: Gonçal Vicens



Casa de Acumuer. Foto: Gonçal Vicens


    Segons Fernando Biarge, destacat fotògraf de la Jacetania, els motilones representen els avantpassats de la família, de fet són la representació del culte totèmic als avantpassats, el tronc de l'arbre familiar el record està present en tot moment en l'esdevenir de la casa . Es col·locarien, per tant, com a record dels avantpassats, de manera que protegeixin als seus descendents i puguin donar així continuïtat a la Casa pairal. Són creences paganes, ritus de protecció de les cases, com les xemeneies que evitaven que les bruixes que sobrevolaven les teulades de les cases sobre les seves escombres, entressin a les llars a través de l'única entrada que no podien tancar. D'aquí, que els objectes col·locats sobre aquestes, rebin el nom de espantabruixes.



Prem aquísi vols saber més sobre les xemeneies espantabruixes.

Ampliar coneixements sobre  bruixeria.



Llegendes d'Ademús

0
0
    El territori de la poma esperiega es un enclavament que va ser conquistat pel rei Pere II d'Aragó en 1210 i es va unir mig segle després al Regne de València, acabat de conquistar pel rei Jaume I, fill de l'anterior. En 1269 el monarca Jaume I va donar la localitat d'Arcos de las Salinas (que era la que connectava el Racó d'Ademús amb el Regne de València) al Consell de Terol.



Arcos de las Salinas



Poma esperiega



Convent de Sant Guillem


    A Castellfabib els més valents podeu visitar el convent de sant Guillem. Si eres supersticiós potser no t'atreveixes per les llegendes que amaga entre les seues restes arquitectòniques. A la vora del riu Ebrón trobem aquest monument abandonat en 1835 amb la desamortització de Mendizabal.



Castellfabib. Foto: Alfredo Sánchez Garzón


    En 1912 es comença a construir una central hidroelèctrica que portaria la llum a Terol. Per a la seua posada en marxa algú va tindre la idea d'agafar les pedres del convent sense saber el que això comportaria. Durant les obres van morir dos treballadors esclafats per pedres que es van esfondrar en el seu interior, naixent així el rumor que havia sigut un càstig diví per llevar els carreus d'un temple destinat en el seu moment a l'oració i culte.



Central hidroelèctrica de Castellfabib


     Actualment només es conserva la capella, el pou, el safareig i l'abeurador d'animals, a penes uns metres quadrats de parets, façanes mig demolides i escletxes de diferents arcs.


    Una altra llegenda narrada en Top Valenciaconta que els propis frares agafaven l'aigua del riu Ebrón ran del convent, ocasionant que  el riu baixés moltíssim el nivell de l'aigua, obrint-se pas per les Falçs del Ebrón. En 2016, gràcies a la campanya “apadrina un carreu del convent” on es va recaptar diners per a evitar la seua ensulsiada, es van iniciar les obres per a apuntalar les restes que queden d'aquest preciós convent que un dia va lluir amb tota la seua esplendor a Castellfabib.





Associació Cultural de Castellfabib http://www.ademuz.es/es/municipio/sesga


     Des d'Ademús, pel Val de la Savina i un fort pendent, s'arriba a Sesga, en plena Serra Tortajada. Un elevat percentatge de les edificacions presenta un estat ruïnós. Actualment el llogaret compta amb 8 habitants. Fins fa pocs anys no disposava d'energia elèctrica ni aigua corrent.

  




    La xicoteta església parroquial de la Immaculada Concepción és un edifici del segle XVIII decorada amb pintures de temes marians. A prop hi ha un edifici municipal que alberga l'escola, el forn de pa comunal, la barberia i el calabós. A prop destaca el bosc de coníferes i altres varietats que pobla tota la Serra Tortajada.

  



Sesga, església parroquial de la Immaculada Concepción. Foto: Alfredo Sánchez Garzón


    Conta la llegenda que en el llogaret de Sesga vivia una dona dolenta que agradava fer el mal i robar als altres habitants. La lluna l'observava totes les nits mentre la mala dona feia les seues malifetes. Una nit la lluna va amenaçar a la dona amb convertir-la en pedra si tornava a robar. La mala dona no li va fer cas i una nit va robar un xiquet nounat. En passar pel vessant de la muntanya la lluna la va veure i, tal com li va dir, la va convertir en pedra. Des d'aqueix dia els habitants del llogaret de Sesga van viure tranquils i a la dona de pedra la van dir "la mare puta".


    Aquesta llegenda va ser recuperada per Yolanda Yuste.


***



Us pose una foto antiga de "la Creu que Xiscla", amb detall de la basa calcària i columna de pedra composta per diferents fragments i un medalló llaurat, sobre el que s'alçava la cèlebre creu d'Ademús (València). La foto està presa de Carlos Sarthou Carreres, Geografia General del Regne de València, València (1920-27), vol. II, p. 273].


  Des de finals del segle XVI a Ademús es venerava una xicoteta creu de ferro, situada en la cúspide d'una columna, que s'exposava en el fossar de Sant Pere, enfront de l'entrada sud de la vella parroquial.


    La xicoteta creu va ser trobada per un pastor en circumstàncies misterioses, i col·locada en el cementiri de l'església.  El crucifix no cessava de provocar prodigis incomprensibles. De tots ells, el que més impressionava a la població era la seua capacitat per a avisar –mitjançant els sons aguts que emetia- de l'arribada de tempestes.



 Ermita de Santa Bàrbara. Foto: Alfredo Sánchez Garzón

     En 1653, el bisbe de Sogorb, Francisco Gavaldá, es fa ressò d'aquestes meravelles i ordena a les autoritats municipals que protegisquen la valuosa creu. Així les notícies dels portents s'estenen per tots costats, fins i tot al papat de Roma. El cas és que  Alexandre  VII  va posar    l'assumpte  en  mans  del  Sant Ofici i en 1658 el tribunal de València ja havia designat una comissió encarregada  d'investigar   els  successos.


     El primer a ser  interrogat  va ser el propi Gavaldá, víctima de la seua tremenda credulitat; després  van seguir  les  declaracions  dels veïns d'Ademús,  testimoniatges  plens de prudència,    la qual cosa  revela  el  temor  que  entre    la població  provocava  la   sola  presència  dels  enviats de la Santa Inquisició a la comarca.


     L'informe final conclou que aquests fenòmens es deuen a causes naturals, complint allò que manaven els preceptes del concili de Trento que pretenien la supressió de falses creences, de supersticions populars, de veneració de relíquies i sants dubtosos, etc. Amb això els conciliars pretenien retornar la religió catòlica al seu estat original.



Vista parcial de la vila d'Ademús (València), des del castell, amb detall de l'horta del Túria per on discorre el camí pelegrinal de la Vera Creu. Foto: Alfredo Sánchez Garzón


     Les advocacions de la Creu o Santa Bàrbara, es consideraven molt efectives per a aplacar fenòmens atmosfèrics i calamitats que produïen una mort sobtada i sense confessió possible –la pitjor mort que podia patir un creient- com a llamps, tempestes, terratrèmols, etc. 


    La població ademussera va continuar  mirant amb cert  respecte  la  xicoteta  creu  que,  de moment, va continuar  complint  les seues funcions d'alertar sobre l'arribada de tempestes pernicioses. 


     Cavanilles, a la fi del segle  XVIII,  encara  es fa ressò  de la  pervivència  d'aquesta  superstició  popular, donant-li una  explicació  il·lustrada, d'acord amb el seu temps. Amb tot, per aqueixos anys el poder de conjurar les tempestes ja l'ostentava una altra   relíquia,  arribada   a Ademús  a principis del segle  XVIII:  el lignum  crucis.


    Quan es va construir el nou temple del Raval (1644), la vella parròquia de Sant Pere va ser convertida en ermita de la Santa Creu, Sant Cristòfol i Santa Bàrbara. La nova església d'Ademús es convertia en la més important de la comarca. Però  la  grandesa  i  l'exuberància    decorativa  no  ho   era  tot.  Tot  temple  que  es preés havia de posseir   unes  relíquies  dignes. Aquestes  dotaven  de cert  prestigi  i  importància  a l'església  que  les custodiava.


    En el cas de Santa Generosa, la seua devoció va ser promocionada, de dalt a baix, per la jerarquia eclesiàstica. La introducció del culte de santa Generosa és una mica més tardana que el de la Creu  que  xiscla i està lligada a la finalització de les obres de la nova parroquial de sant Pere i sant Pau.


     Un vertader trànsit de restes santes s'intensificarà des de finals del segle XVI, promogut pels capellans catòlics, coincidint amb l'inici de la difusió dels preceptes trentins. En aquest sentit, és cèlebre l'arribada de les restes  de sant Maurí a València, que el Patriarca Ribera va fer portar des de Roma.


     Ademús  va acollir  el  cos  de santa Generosa, regalat per un clergue de la població. La santa va ser acollida en una capella en la qual es va disposar que la comunió es donés perpètuament en ella, on hauria de cremar dia i nit un llum. La capella va ser decorada amb pintures, una de les quals narra el miracle del ferrer d'Ademús.  



    En 1721, Francisco Domingo, ferrer de la vila, havia caigut greument malalt fins al punt de perdre el coneixement. Sembla ser    que en  aqueix  estat  inconscient  va passar  tres  dies, fins que el  rector parroquial  va acudir  a casa del  malmès  ferrer  amb  la relíquia  de santa  Generosa.  Davant  la  presència  del  sant  cos  sembla  ser   que Francisco Domingo   va sanar  immediatament.


      Per descomptat,  aquesta curiosa   història   va ser elaborada  per un entès  ja que els  tres  dies  de mort  aparent  del ferrer  d'Ademús tenen  evidents  referències  als tres  dies  que  Crist va tardar  a ressuscitar.  

NOTES

Rubio, Samuel.  Historia verdadera de la cruz que chilla y fundación del hospital de san Joaquín. Ademuz, 2001


Antón Andrés, Ángel .“¿Milagro o superchería?”. Ababol, números 29 y 30. Ademuz, 2002.


Eslava Blasco, Raúl. Reliquias y religiosidad popular en el Rincón de Ademuz (II): la cruz que chilla y el cuerpo de santa Generosa  de Ademuz. ABABOL, nº 33. Primavera 2003


Un Versalles al mig de la Manxa

0
0
     La plana manxega llueix en tot el seu esplendor durant la primavera. Els camps sembrats de blat competeixen en colorit amb els erms o els fencs dels camps d'ametllers i oliveres.


Olivar i roselles a Villalgordo del Júcar
     Les olors de les herbes tallades ens transporten a la infància. Multitud d'insectes de colors brillants sobrevolen els extensos pasturatges. Marietes i papallones competeixen amb el vol de les libèl·lules.



Villalgordo del Júcar.



Villalgordo del Júcar.

    El nostre objectiu, un dels pobles més bonics de la Manxa, ja està prop.


Villalgordo del Júcar


     Villalgordo es troba en un turó de la Manxa del Xúquer, lloc humit on floreixen petites hortes amb bons cultius de cebes. Fou poblat pels ibers i romans, els llocs preferits per l'Ordre de Santiago per repoblar amb els seus adeptes.





Parc de Villalgordo del Júcar

    Els cavallers de l'ordre castellana tenien per objecte protegir els pelegrins del Camí de Sant Jaume i expulsar els musulmans de la península ibèrica. Triaven per repoblar llocs en ruïnes que no havien estat habitats durant el període visigot i àrab. Aquests despoblats eren coneguts pels castellans amb el nom de "villares" i "gordo" significava turó de poca alçada.




Assut de la céntral elèctrica.

      L'església parroquial de Santa Maria de la Magdalena va començar a construir al segle XVII i consta de nau única, torre als peus i un aspecte sòlid. La planta és de creu llatina i té cúpula al creuer sobre petxines, així com voltes de llunetes. Als costats se situen capelles laterals i a l'exterior una portada al costat de l'Evangeli, adovellada i emmarcada amb pilastres toscanes, datada en la segona meitat del segle XVIII.




Església parroquial de Santa María de la Magdalena


Capella de 'església de Villalgordo del Júcar


Altar església de Santa María de la Masgdalena
     Recomane la visita de les Hoces del Batanejo, un lloc on l'erosió del Xúquer ha encaixat el llit del riu entre enromes parets, oferint un espectacular paisatge on abunden les aus i els rèptils.

Hoces del Batanejo. Foto: Portal de Villalgordo del Júcar
El Palau dels Gosálvez


    Resulta interessant que en 1842 Santiago Gosálvez va instal·lar al marge dret del riu, en el terme municipal de Cases de Benítez, una fàbrica de conserves, una de begudes alcohòliques, una de farines i una altra de filats i, tant mateix, la segona fàbrica a Espanya de paper continu. La producció va ser traslladada al País Basc durant la Guerra Civil.




Restes de les instalacións fabrils.

    Per alimentar els treballadors es van arrencar pollancredes senceres i van sorgir hortes de verdures i hortalisses, distribuïdes per venedors ambulants coneguts com Els Rulas.





Horta de cebes al costat de Casas de Benitez (Conca)

    Tant sols resta la central hidroelèctrica, encara en funcionament, que subministra en l'actualitat electricitat a Villalgordo del Xúquer. Aquesta se serveix del riu Xúquer per al seu funcionament i data del segle XIX. Gràcies a aquesta central, Villalgordo del Xúquer es va convertir en el primer poble d'Espanya a tenir llum elèctrica.




La presa de la central hidroelèctrica


La presa de la central hidroelèctrica


La presa de la central hidroelèctrica


La presa de la central hidroelèctrica

    L'esplendor d'aquesta indústria, avui ja desapareguda, queda reflectit en el Palau dels Gosálvez, una família que procedia d'Alcoi. La seva vídua Alejandra Barceló va construir la presa sobre el Xúquer cap a 1860 i va adquirir un important patrimoni urbà a Madrid. Les oficines de la companyia es trobaven a la Puerta del Sol.











    El palau en 2006 va ser adquirit per Juan Miguel Núñez, copropietari del popular Hotel Juanito de la Roda, amb la intenció de rehabilitar els edificis convertint la finca en un complex hoteler.


    No obstant això, amb la decadència d'aquesta indústria, moltes famílies burgeses allà instal·lades, com els Domenech, Sidera, Piñero, Mirasol etc. la majoria alcoians, es van traslladar a La Roda, amb els seus negocis.




Familia Gosálvez



Familia Gosálvez l'any 1931 abans de la Guerra Civil. Foto Luis Escobar


Els obrers es van orgnitzar per defensar els seus drets. Socialistes de Vilalgordo del Júcar  dirigits per Escolástico Correas Almero, «el Rebelde» amb barba.


    El Palau dels Gosálvez es va acabar a principis del segle XX. Amb un estil versallesc. Constava d'un edifici principal del qual surten dues ales creant un espai central antigament ocupat per una font anomenada "La Tsarina" que va ser regalada als Gosálvez per Alejandra, l'esposa del tsar rus Nicolau II. El palau consta de 368 finestres i es deia que tenia el mateix nombre de portes.


     Al voltant hi havia uns jardins ocupats per palmeres portades de les colònies d'Amèrica; en l'actualitat queden bastants. A prop hi ha unes quadres on es trobaven els cavalls i un petit llogaret, ja abandonada, on es trobaven els servents de palau anomenada Les Casillas que conté una capella en ruïnes.








     Es conserven el passeig de palmeres portades des de les colònies d'Amèrica que condueix al palau des de les cavallerisses, a més d'un altre passeig de plataners de més de 150 anys que es dirigeix ​​a un "castellet" que era l'entrada a les fàbriques. Pel que fa a les cavallerisses l'edifici està ben conservat perquè va estar habitat fins a la dècada de 1980.









BIBLIOGRAFÍA.


Palacio Gosálvez.pdf. En:


“Gosálvez: Un Versalles en mitad de La Mancha”. En:


Mancha Ignota. Palacio de los Gosálvez. En:


Desde mi alfeizar. El palacio versallesco de los Gosálvez en Casas de Benítez (CU). Villalgordo del Júcar (Albacete) – 2016-I-03


EL PALACIO DE LOS GOSÁLVEZ, ESCRITO POR JUAN LUCAS VALERA. En:


ALÍA MIRANDA, Francisco. DEL VALLE CALZADO, Ángel Ramón (coor.).

MORALES ENCIMA, Olga M (col). La Guerra Civil en Castilla-La Mancha, 70 Años Después: Actas Del Congreso Internacional. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2008, p. 829-850.


ASOCIACIÓN “Amigos del Palacio de los Gosálvez y su entorno”, Villalgordo del Júcar, El puente de Don Juan (folleto), 2004.


España. Ley 16/1985, de 25 de junio, de Patrimonio Histórico Español. BOE 29-VI-1985, nº 18, p. 156-167.


FATELA, Julia. “Palacio de los Gosálvez (Albacete)”En:

GALLEGO, Diego R. PACHECO, F. “Gosálvez, un palacio a orillas del Júcar”. CLM Castilla-La Mancha, La Tierra de Don Quijote” p. 22-24.


GUILLAMÓN, Josechu. “Rehabilitación de un edificio singular.” laverdad.es,15 de julio e 2007.


Junta de Comunidades de Castilla La Mancha. D.O.C.M. Núm.20, de 30 de marzo de 1994, p. 1473-1474.


SAINZ DE LOS TERREROS, Luis. Ruinas encontradas en Villalgordo del Júcar (provincia de Albacete), en La Construcción Moderna. n.º19, de octubre de 1908. Año VIII. Madrid.


TÉBAR TOBOSO, Benjamín. El Puente de Don Juan ¿desde cuándo?, en Villalgordo ayer y hoy, N.º 21, junio de 1993. Villalgordo del Júcar. El historiador Benjamín Tébar Toboso trabaja desde hace 25 años en un estudio sobre esta familia.


L'arròs de Calasparra

0
0

     Calasparra es un municipi de la Ruta de la Vera Creuentre els llocs sants de Caravaca de la Creu i Sant Toribio de Liébana.


El camí de la Vera Creu. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Església de La Merced. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Església de La Merced. Sembrador d'arròs. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Sempre m’havia pensat que Calasparra, per allò de l’arròs, tenia alguna relació amb mi o amb Pego. No sé perquè, el trobava a prop meu i mai havia estat allí. Imperdonable, això ho havia de solucionar. La setmana passada hem vaig plantar al poble, que hem va semblar, ni més ni menys, com qualsevol poble arrosser.



Calasparra des del carrer Teniente Flomesta. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Mural dels arrosars a la carretera de Mula. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    El que més hem va cridar l’atenció fou el seu enclavament geogràfic, al bell mig d’una fondalada rodejada de muntanyes on van a parar les aigües de quatre rius, un indret on s’embassen les aigües en quatre pantans. Aquesta abundància d’aigua afavoreix el conreu de l’arròs bomba amb denominació d’origen pròpia. Aquesta varietat d'arròs requereix una major quantitat d'aigua –que ha de ser freda- i un major temps de cocció; no sol empastar-se i aguanta llarg temps el punt de cocció. La zona de la denominació d'origen "arròs de Calasparra" comprèn els municipis de Calasparra, Moratalla i Hellín (Albacete).




Fondalada de Calasparra. Mapa: El Noroeste - Atlas Global de la Región de Murcia


     El terme municipal de Calasparra està enclavat a la comarca murciana del Nord-oest, tancat pel nord per les serres d’Algaidón que travessa el riu Segura. Al Oest les serres de la Muela, del Cerezo, Moratalla... don procedeixen les aigües dels rius Benamor i Argos. A l’Est les serres del Puerto i del Molino. Al Sud les serres de Quipar, Burete i Lavia, don neixen les aigües del riu Quipar.





Comarca murciana del Nord-oest. Mapa: El Noroeste - Atlas Global de la Región de Murcia


    La fondalada te una superfície de 185 km² on habiten 10.300 h., com a Pego, però amb un terme tres vegades més gran, doncs el nostre terme es de 52,85 km². El millor per a Calasparra és que la majoria del seu terme està regat i ple de conreus de tota mena, mentre que a Pego, tan sols la meitat del terme es pot conrear amb cultius de regadiu. El coto arrosser de Calasparra te 2000 Ha, però, tan sols sen cultiven 1200 Ha. A Pego sen cultiven 400 Ha. Al terme de Calasparra abunden  les nectarines de carn groga i blanca, els préssecs rojos i els de carn blanca, el préssec grocs, les pavies, el paraguaià de carn blanca i el de carn groga, les platerines...  






Arrosars des del mirador de Las Lomas. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Riu Segura a l'entrada de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Arrosars des del mirador de Las Lomas. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Calasparra es situa al vesant de la Serra del Molí i, als seus peus, es troba l’amplia vega arrossera travessada pel Segura i l’Argos. A l’orient dels arrossars el Quípar desemboca en l’embassament d’Alfons XIII, prop de l’embassament d’Argos. Al nord trobem l’embassament del Cenajo, compartit amb la Manxa i el de Camarillas (Hellín).





    El riu Segura naix en Santiago de Pontones (Jaen) i entra a Murcia en direcció NO-SE. No molt lluny, un poc més al sud de la Serra de Cazorla, naix el riu Guadiana en Quesada (Jaen). El Segura, de sobte, canvia de rumb en direcció NE-SO -tram que serveix de límit amb l'ampli terme de Moratalla-. Poc abans de la unió del riu Alhárabe o Moratalla, en les proximitats del Santuari de l'Esperança, el Segura canvia de nou la seva direcció, prenent una més OE, passant a discórrer en la seva integritat dins del municipi, formant la seva coneguda vega situada a la part central del mateix. 





El Segura en Santiago de Pontones. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Naiximent del riu Segura en Pontones


Pel naiximent del riu Guadiana en Quesa. Foto: Gonçal Vicens Bordes




Conreus d’enciams a les faldes de la Serralada del Cerezo i la Muela. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Espart en el paratge del Chopillo (Calasparra). De camí a l’Embassament del Cenajo. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Royo de los Valencianos, plantació de blat, al costat del Cenajo. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Al fons les serralades que separen Murcia de Hellín (Albacete). 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Embassament del Cenajo. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Embassament del Cenajo. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes


Embassament del Cenajo. 

Foto: Gonçal Vicens Bordes

      A la zona més occidental del terme, limitant amb Cieza, es localitza el paratge denominat Canó d'Almadenes, on el Segura travessa l'esmentada Serra del Molí, lloc on se li uneix el Quípar. Per Hellín s’accedeix fàcilment al canó,  dalt del qual es troba un poblat protohistòric que controlava el camí de la costa pel riu Mundo i el Segura.



Canó d'Almadenes. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Cova dels "Monigotes"

    Altres coses que podem veure a Calasparra es el castell, un antic Hisn (un fort) árab, amb doble muralla, que podia albergar una petita població en cas de necessitat. El castell va caure en desús després de la mateixa refundació de la Vila –com el d’Ambra a Pego- i la construcció del Palau de l'Encomana (1412). La torre, com a torre de l'homenatge, era el lloc de juraments i cerimònies. A mitjans del XIX es trobava ja en estat de franca deterioració.






Castell de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes



Torre homenatge castell de Calasparra

     Entre les esglésies destaquen la dels Sants Abdó i Senén (1604), al interior de la qual cal esmentar el retaule principal que alberga les imatges dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Les talles van ser realitzades per l'escultor valencià José Dies (1942) de Llosa de Ranes, substituint a les anteriors, cremades després de iniciar-se la Guerra Civil. És seu de l'Antiga i Venerable Confraria de la Sang de Crist i la Vera Creu, albergant la important col·lecció d'escultura religiosa d'aquesta associació.





Sants Abdó i Senén 


Placeta Santos. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Col·legi Nuestra Señora del Corazón. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    El primer patró va ser Sant Pantaleó, el qual no degué complir molt bé en la seva tasca protectora i no va impedir una sèrie de males collites, per la qual cosa, al segle XVI adoptaren als sants francesos protectors de les collites Abdó i Senén.


     L’església de Sant Pere Apòstol és el temple més antic i major del municipi, edificat pels cavallers de l'Ordre de Sant Joan,  seu del seu priorat en 1414. En 1812 sofreix el saqueig de les tropes del mariscal Soult. Va ser incendiada el 1936 i tornada a restaurar en concloure la contesa civil.  Sobre la porta principal campeja l'escut de l'Ordre de Sant Joan. Està flanquejada per unes pilastres adossades d'ordre toscà, i sobre les que s'inscriu l'escut i els símbols papals: mitra, bíblia, bàcul i creu patriarcal. Sobre l'àtic hi ha un òcul que il·lumina el cor de l'església.





Església de Sant Pere Apòstol

    Es un temple de tres naus cobert per una volta de canó amb llunetes. El retaule major està ocupat per un Sagrat Cor de José Dies (1945). En aquest retaule podem destacar dues imatges de gran valor, un Sant Pere sedent, una peça italianitzant de finals del XVI, i un Sant Sebastià.


    La capella més interessant de totes és la del baptisme, situada a l'entrada mateixa del temple (els no batejats no podien traspassar-la),  dedicada a la Neta Concepció de Maria. Conté un magnífic retaule barroc (1769) amb una interessant imatge de Sant Joan Evangelista, també de José Dies (1944).





 L’església de Sant Pere Apòstol i l’Almodí de l'Encomana 

     El Molinico (XVI) presenta una façana amb dues torrasses desiguals a cada costat. La porta està emmarcada per dues pilastres d'ordre toscà. Damunt d’ella s'organitza l'escut de la família Melgarejo. Amb tres plantes i àmplies dependències alberga l'Arxiu Històric Municipal i la Fundació Emilio Pérez Piñero.




  L’Almodí de l'Encomana (XVIII) 

      L’Almodí de l'Encomana (XVIII) és l’antic graner de l'Ordre de Sant Joan situat al principi del Carrer Major, a la Plaça de la Constitució, i molt a prop de l'Església de Sant Pere. La façana és de gran austeritat, caracteritzant-se per l'ús de maó i l'absència de balcons. La primera planta presenta arcs de mig punt - també de maó - i la superior una coberta de fusta. Comunicava en el seu dia amb l'autèntic Palau de l'Encomana que va ser demolit en 2008. Declarat Monument Nacional, actualment alberga al Museu Arqueològic Municipal: cultures argàriques, romanes i ceràmiques hispà-musulmanes del jaciment de la Vila-Vella.





Palau de l’Almodí de l'Encomana (Calasparra) i molí de blanquejar arròs.

      La Torre del Rellotge (XVIII-XX) és de planta quadrada i es divideix en tres cossos de similar altura. El segon cos conté el rellotge i l'últim posseeix una zona oberta amb tres obertures per cara per a les campanes.






    La Font de la Corredora (XVIII), malgrat la seva senzillesa, és el monument civil més important de Calasparra. La font, situada a la Plaça de la Corredera, va ser construïda sota el regnat de Carles III al 1775. Conté l'escut de la vila, la representació heràldica més completa i antiga que ha sobreviscut. El conjunt està coronat per un nen amb un peix molt posterior.





  Plaça de la Corredera. Foto: Allyouneed Murcia



Font de la Corredera

      El Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança (XVII-XX) es troba en un paratge a 6 km de la vila. L'ermita acull dues imatges de la Mare de Déu de l'Esperança, patrona de Calasparra, a la qual se'ls rendeix culte juntes. L'ermita primitiva (XVII) estava en una de les coves sobre el riu Segura, abric natural de pastors, a la qual se li han anat afegint noves sales i edificis amb l'expansió del culte.




Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Dins del temple hi ha un bell retaule (1892) que envolta l'altar-cambril on se situen la parella d'imatges: La Pequeñica o L'Apareguda, d'estil renaixentista (XVI), manifestament prenyada, als peus de la Major, d'estil plenament barroc (XVII), una donzella que segueix els esquemes postridentins. A prop del cambril es col·loquen ex-vots de cera, rèpliques de les parts del cos sanats per la seva intercessió (mans, cor, fetges, etc), i especialment aixovars nupcials (rams, vestits), entre altres ofrenes.



Interior Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Interior Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Altar Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes


La pequeñica. Em sembla com si haguessin serrat la imatge per ocultar el seu embaràs. Els bustos clàssics estan fets del pit cap amunt. 

     El 2008 el papa Benet XVI va declarar un Any Jubilar i el Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança i el van visitar prop d’un milió de peregrins.


    Explica la llegenda que va ser un pastor que buscava refugi qui va trobar la petita imatge a l'interior de la cova. Quan la autoritats eclesiàstiques de Calasparra van voler traslladar la talla a alguna església de la ciutat, la imatge va adquirir un pes desproporcionat en relació al seu petit tamany. Així es va interpretar que la Mare de Déu desitjava ser venerada a la seva gruta. A aquesta imatge, un  petit bust de Maria tallat en fusta, conegut com «La Pequeñica», se li va adossar una escultura més gran, pròpia del Barroc Murcià.




Terrasses del siru Segura. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Es un lloc natural i d’interès geològic on podem apreciar les terrasses creades pel riu Segura cobert per un impressionant bosc de galeria. Altres llocs naturals que podem visitar son el Canó d’Almadenes i el paratge de Cañaverosa, al riu Segura; la Cova del Puerto, a la Serra del Puerto; la Cova dels Monigotes, a la riba del Segura, amb pintures rupestres; la Serra del Molí i Sant Miquel i el Cerro Negro.




El riu Segura pel santuari de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Un altra llegenda és la història de Juanico «El resistior». Expliquen que un grup de nois, donant-se un bany al riu, es van apostar veure qui resistia més sota l'aigua, sent el jove Joan el que s’ufanejava d'aguantar més temps amb el cap dins de l'aigua. Van començar l'aposta i tots sortien a la superfície en un moment o altre, menys Joan que no apareixia. Es va fer de nit i tota la mainada que esperava a Joan va marxar a casa seva. Diu la llegenda que el seu cos va aparèixer sense vida a Cieza.




Juanico «El resistior» i el riu Segura. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      En el menjar típics destaquen els arrossos, com l’arròs de conill amb “guíscanos” (Lactarius sanguifluus)  i amb caragols serrans; arròs i “alubiones” (fesols blancs secs); arròs i pollastre; arròs amb magre i faves; arròs i jardí, amb carxofes, alls tendres, pebrera roja, nyora, bajoques... i una llauna de tonyina i molles de bacallà; arròs vidu (amb pocs ingredients i bon sofregit de grans d'alls, 2 patates, 3 cullerades de tomàquet fregit casolà, 4 nyores i una cullerada de pebre vermell dolç); arròs amb “mondongo” (“callós” d’estómac i potes de cabrit); arròs amb alls tendres, sèpia i cloïsses; arròs amb alls tendres, bacallà i cloïsses.





    Entre els rostits i carns destaca el de cap o colzes de xai, conejico espatarrao, piernecica de cabrit (al forn en llanda); costillicas de cabrit fregides amb alls tendres, xulles de be a l'all “cabañil”. Pechuguica de pava a la brasa (per Nadal). Magre fregit amb tomàquet i guízcanos.


    Interesants son els guisats, estofats, escudelles, com la “Caldera” (toro guisat amb cigrons i verdures); els Parracs (andrajos) son un guisat de carn de llebre o conill, en el brou es deixa coure un sofregit de tomàquet, pebrot i ceba, i unes tires de massa de farina que per les seves formes ens recorden trossos de tela trencada, d'aquí el seu nom. La “Aletría” paraula que ve de l'àrab "al-itriya" que significa aliment en forma de fils fet amb farina (avui tallarins) amb el bacallà, gambes,  calamars i floricol, morrongo, alls tendres, pèsols, faves...; els Michirones son faves seques, pernil, xoriço i pebre vermell i es consumeix a l'hivern i com a tapa en molts bars durant tot l'any.



     Molt bons els potatges de cansalada (amb espinada de porc); de genolls; de tabillas (faves tendres amb la seva beina). Les amanides de Mulli (Moje) con tonyina en conserva, tomàquets,  ous durs, tomàquet escorregut tipus pera en conserva, 1 gra d'all, 1 ceba tendra, olives verdes i negres, tàperes en conserva, formatge fresc, oli, vinagre, pebre negre acabat de moldre i orenga picada. Amanida de alubiones. Amanida de patates rostides i olivicas verdes.





     Les verdures es poden preparar en Zarangollo, on farem rodanxes fines de carbassó, ceba tendra,  3 ous i oli d’oliva; el “caldico” d'espàrrecs; els Guíscanos (rovellons).


    Entre els fregits trobem les “Migas” de pa o de farina; de pa amb xocolata (per esmorzar); Mortirigüelo  de matança del porc, amb el fetge i la saura (freixura).


El Transformisme

0
0
      Quan estudiava a la facultat tenia una sèrie d'assignatures preferides, entre les quals destacava la Història de la Ciència, on s'explicava que les dificultats que els parava el món a l'home, l'empenyien a fabricar eines de treball noves per poder avançar en les seves tasques, es a dir,   la necessitat de superar aquests obstacles per poder sobreviure, eren les causes que l'home inventés nous instruments.


    No obstant això, hi havia un mecanisme, de difícil explicació, pel qual l'home i els éssers vius, canviaven i acabaven convertint-se en una nova espècie. La teoria que intentava explicar aquests canvis es diu Teoria de l'Evolució i, encara que mai l'he acabat de comprendre del tot, els seus postulats sempre m'han fascinat.


     A continuació, amb la finalitat d'explicar-me a mi mateix els mecanismes de l'evolució, he realitzat una sèrie de resums sobre la matèria, els quals s'han confeccionada amb la màxima que allò que jo no comprenc o no puga desxifrar, serà apartat de la exposició o, en tot cas, remetré al lector al lloc adequat per ampliar la informació.


     Tots els temes exposats han estat escrits com a mi m'hagués agradat que m’explicaren  matèries tan àrdues, per exemple, com la Teoria de la Relativitat. He intentat adaptar l’argot científic, que no el llenguatge científic (lògica i matemàtiques), al llenguatge parlat per l'ésser comú, tractant de fer comprensible el món de la ciència.


El transformisme


      Els historiadors de la ciència consideren que Maupertuis a l'Acadèmia de Berlín, i Diderot en 1749 i 1754, van avançar la hipòtesi que totes les espècies deriven d'un reduït nombre, o fins i tot d'una única parella d'ancestres.

  

If all men were dead, then monkeys make men

Men make angels

Charles Darwin, Carnet B. pàg. 169



Diderot i Maupertuis


     Ja fa dos segles i mig que el model de Scala naturae ha cedit el seu lloc a la imatge d'un arbre genealògic comú a tots els organismes vius, que explica la varietat i història de les formes animals i vegetals basant-se en la transformació de les espècies al llarg del temps.

 


Arbre de l’evolucions. Font: antroporama.net


    Al segle XXI es pot reflexionar sobre la importància de l'arbre de l'evolució i el seu impacte en la societat, on va causar grans controvèrsies i va originar alguns dels mites més estranys dels dos segles passats. D'aquí va sorgir la teoria de l'evolució, acceptada majoritàriament en el món científic, però que presenta reticències entre els creacionistes americans encara ara mateix.


      Actualment encara continua sent estimulant per la imaginació dels humans l’arbre de l’evolució, tot i que ja està sent substituïda en l'imaginari col·lectiu pel model cibernètic, plantejat en els anys 50 per Norbet Wiener.


La cibernètica


      En la seva obra Cybernetics, Wiener descriu la 'cibernètica' com "la ciència del control i la comunicació en l'animal i en la màquina". Aquí analitza els processos similars que es donen en els éssers vius i les màquines, com són el control i processament de la informació i les comunicacions a l'hora de prendre decisions. El cos humà pot estudiar-se com si fos una 'màquina' amb complexos sistemes de control d'informació, els quals regulen la temperatura del cos o la quantitat d’aigua disponible en l'organisme. Esta “màquina” està formada d'un poderós sistema de comunicacions elèctriques i químiques, que configuren, respectivament, els sistemes nerviós i hormonal.



Norbet Wiener


      Les observacions de Wiener neixen del treball conjunt amb el neurofisiòleg mexicà Arturo Rosenblueth(1900-1970), amb qui va estudiar les semblances entre el cervell humà i els robots i sistemes automàtics. Cobra aquí importància el concepte de 'feed-back'o 'retroalimentació', que era conegut en el camp biològic, on es descrivia com els animals de sang calenta mantenen la temperatura corporal mitjançant reguladors biològics que prenen informació ambiental externa i mantenen un sistema homeostàtic, equivalent a un termòstat. Wiener i Rosenblueth van deduir que aquests mecanismes eren instruments per al processament d'informació, ja que actuen a partir de la informació que reben. Es tracta d'un comportament intel·ligent (la 'intel·ligència artificial', en el cas de les màquines), perquè és capaç de processar la informació captada i respondre adequadament al repte plantejat al seu exterior.


          L'any 1960 va veure la llum la publicació del llibre "Plans i Estructura de la Conducta" escrit per tres científics Nord-americans George Miller, Eugene Galanteri Karl Pribram, que van desenvolupar la teoria anomenada "Information Processing Theory of Learning" (IP o Teoria del processament de la Informació per a l'Aprenentatge). Es tracta de l'explicació d'un mecanisme digital o cibernètic cerebral de processament de la informació que condueix a una conducta determinada, funcional o disfuncional.


 

      Sobre l'estructura genèrica del model TOTE (Model cibernètic de processament mental) o POPS que és un acrònim de Prova-Operació-Prova-Sortida (en anglès, Test-Operation-Test-Exit) aquí pots ampliar informació (2).


         Aquest model, adoptat ja per la major part dels biòlegs, concep als éssers vius com a sistemes portadors d'informació. Com va sorgir aquest plantejament? Com -més enllà de l'aparent immutabilitat de les espècies-, va poder desenvolupar-se la hipòtesi del transformisme? Intentarem, gràcies als treballs dels historiadors (1), situar-nos en el context intel·lectual que va afavorir el seu desenvolupament.


   "Per a una persona del segle XVIII un ésser humà engendra un petit humà, un gos a un cadell de gos i un elefant a una cria d'elefant. D'un ou d'ocell neix un pollastre i d'un ou de serp una petita serp. És el que s'havia pogut constatar sempre des que s'observava als animals. I aquest és precisament el fenomen que requereix una explicació"

(Bossi op. cit. p. 140)


El Conde de Buffon


 

Georges Louis Leclerc, Conde de Buffon (1707–1788) obra de François-Hubert Drouais - Musée Buffon à Montbard


     Tornem temps enrere i fixem-nos en els brillants científics del segle XVIII i els seus pensaments. Va ser Buffon qui va introduir el terme de "reproducció" per substituir el de "generació", ja que el primer subratlla la perfecció del mecanisme que permet la conservació de les característiques essencials de l'espècie i la semblança dels fills respecte als seus pares. Una de les característiques fonamentals dels éssers vius és la capacitat de autoconstruir-se; l'altra, és la de autoperpetuar-se, és a dir, la de produir éssers semblants a ells.


      "Generació", en canvi, utilitzat des d'Aristòtil, subratlla la producció d'un ésser nou, per qualsevol, mitjà, ja sigui generació espontània o bé creació directa de Déu, com en la teoria de la preexistència dels gèrmens. Aquest concepte té implícita la idea que les espècies no són immutables, sinó que es transformen al llarg del temps.


    La generació dels sers vius es un procés de rèplica i conservació de la forma i de la semblança parental, durant la producció d'un individu nou. Este procés explica el llaç que uneix a totes les espècies vives en tota la seva varietat; he aquí el que ni tan sols Voltaire va ser capaç d'acceptar. "Tot això és molt bonic", va escriure referint-se al Telliamed, ou Entretiens d'un philosophe indien avec un missionnaire français sud la diminution de la mer, la formation de la terre, l'origini de l'homme, etc, (Telliame o converses d'un filòsof indi amb un missioner francès sobre la disminució de la mar, la formació de la Terra, l'origen de l'home, etc. 1748 i 1756; Telliamed és l'anagrama del nom de l'autor: Benoit de Maillet.), l'autor pensava que els humans procedien d'éssers marins, "però em costa creure que descendeixo d'un bacallà" va dir Voltaire.



Benoit de Maillet (1659-1738) 

      Recordem que des d'Aristòtil, els científics van pensar que la vida sorgia a partir de la no vida, en un procés que deien generació espontània.


     Jean-Baptiste de Lamarckpublica el 1809 el seu cèlebre Filosofia zoològicai col·loca a la generació espontània com el punt de partida de l'evolució biològica. Aquesta teoria era defensada per la Bíblia que assegura que l'home sorgeix a partir del fang (terra i aigua). Aristòtil (s. IV A.D.C.) sostenia que els animals poden originar-se amb terra. Virgili (s. II A.D.C) assegurava que les abelles s'originen a partir de la mel. En l'Edat Mitjana, l'Alquímia ofereix "receptes" per produir animals, i al s. XVII un cèlebre metge alquimista, van Helmontreceptava:


      "L'aigua de la font més pura, col·locada en un recipient impregnat per l'aroma d'un ferment, es rovella i engendra cucs. Les olors que s'eleven des del fons dels pantans produeixen granotes, llimacs, sangoneres, herbes ... Facin un forat en un maó, introdueixin [allà] alfàbrega triturada, col·loquin un segon bloc sobre el primer de manera de cobrir totalment el forat, exposin els dos maons al sol i, al cap d'alguns dies, l'olor de l'alfàbrega, actuant com ferment, transformarà [a l'herba] en veritables escorpins ".


     També era molt coneguda la seva recepta per a la creació de ratolins:


"Només cal col·locar roba bruta en una ampolla, que contingui a més uns pocs grans de blat, i al cap de 21 dies apareixeran ratolins".


      Per descomptat, els ratolins "resultants" no es creaven, sinó que simplement, arribaven a l’ampolla.


 
Suposat retrat de Robert Hooke; en realitat van Helmont, pintat c. 1674 per Mary Beale. Wikipedia


      El preformacionismeés una antiga teoria biològica segons la qual el desenvolupament d'un embrió no és més que el creixement d'un organisme que estava ja preformat (homuncle). El preformacionisme s'oposa al epigenetisme, segons el qual l'organisme no està preformat en el zigot, sinó que es desenvolupa com a resultat d'un procés de diferenciació a partir d'un origen material relativament homogeni. La idea comuna era que l'embrió estava format per una barreja més o menys homogènia de substàncies materna i paterna que al llarg del desenvolupament s'anava diferenciant progressivament en els diferents òrgans. La força formativa responsable de tal diferenciació s'atribuïa a la pròpia matèria o bé a diferents ànimes de naturalesa ambigua o fins i tot a la Divinitat.


 
Embrió de pollastre mostrant els primers símptomes de circulació sanguínia. Dibuixat per D'Alton per il·lustrar l'obra de Christian PanderBeiträge zur Entwicklungsgeschichte des Hühnchens im Eye, Brönner, Würzburg (1817). Font: Wikipedia


      A principis del segle XIX els partidaris del preformacionisme es dividien en dos grans grups: aquells que defensaven que l'animal preformat es trobava en l'esperma (animaculisme) i aquells que el situaven en l'òvul sense fecundar (ovisme).


      En embriologia, Buffon va defensar una teoria epigenetista, postulant l'existència de «molècules orgàniques», entitats primitives i incorruptibles que constituirien a tots els éssers vius, unint-se per «intususcepció» (creixement en gruix de la paret cel·lular que s'efectua per la intercalació de noves molècules entre les ja existents) al llarg de l'embriogènesi.


      Buffon és un dels grans exponents de la idea de scala naturae, ordenant als éssers orgànics de manera gradual, si bé la gradació no és de tipus morfològic, sinó funcional.


Le jocko. Histoire naturelle, générale et particulière avec la description du Cabinet du Roi (1749-1788) par Buffon et Daubenton (photo BnF).


      Buffon va proposar un concepte d'espècie molt proper al concepte biològic modern, fonamentat en la permanència dels caràcters al llarg de les generacions i en la impossibilitat d'obtenir descendents fecunds entre dues espècies diferents. Segons l'opinió de Buffon, els buits entre espècies són l'única discontinuïtat mostrada per la Natura.


      El transformisme de Buffon està limitat a l'interior de les espècies, es a dir, factors intrínsecs, assegura l'autor de l'article de la  Wikipedia En biologia, el transformisme és una doctrina segons la qual els caràcters típics de les espècies animals i vegetals no són per naturalesa fixos i immutables, sinó que varien per l'acció de diversos factors intrínsecs i extrínsecs. Si bé Buffon especula sobre la possibilitat d'un tipus original d'on haurien descendit la resta dels animals mitjançant transformacions morfològiques, finalment rebutja aquesta hipòtesi basant-se en la constància de les espècies i la infertilitat dels híbrids.


 


Historia natural de Buffon


      La tesi que diu que Buffon era un evolucionista convençut que va corregir les seves opinions per por de l'Església, no s'accepta actualment, ja que Buffon refuta la possibilitat transformista apel·lant a criteris racionals i no a un acte de fe: Com podria succeir que dos individus «degeneraren» en la mateixa direcció? Com és que no trobem enllaços intermedis entre les espècies?, es preguntava. Per a Buffon, les «degeneracions» han pogut afectar tan sols al tipus original d'una espècie per influència especialment del clima. Tanmateix, el dubtar de la constància absoluta de l'espècie, les seves reflexions sobre la història de la Terra, la fecunditat dels híbrids, el paper del medi i la biogeografia, obrirà la via a la biologia lamarckiana. 

  

     Buffon va sostenir una curiosa polèmica per correspondència amb Lord Monboddo, qui, en contra de l'opinió de Buffon, insistia en la proximitat del parentiu d'homes i simis. Ver aquí Lord Monboddo i Rousseau

El retir de Ramon Llull

0
0
    Sempre que viatge ho faig amb la intenció de trobar-me amb les coses i personatges que vaig coneixer quan estudiava, no solc fer-ho a la bona de déu. Ho dic a propòsit de la visita a Mallorca, on casi no vaig  gaudir dels espais que va recórrer aquest personatge, doncs els viatges amb grup, encara que siguen petits, sempre comporten certes obligacions de cortesia.



Ramon Llull, al Passeig de Batà. Muro d'Alcoi. Murals Espinar-Batà, Muro d'Alcoi. Foto: Gonçal Vicens 


      El jove Ramon Llull, segons la llegenda, sembla que era bastant enamoradís, com diu el canonge mallorquí Joan Seguí (1580). Ramon estava molt enamorat d'una dama i el seu comportament preocupava els seus pares que varen arribar a parlar amb Jaume II, per a qui Ramon treballava com a senescal. Un dia la va seguir fins dins l'església on la dama anava a escoltar la missa. Ella, cansada de les persecucions per Ramon Llull, es va girar cap a ell i li va mostrar el seu pit cancerós. A Ramon Llull aquella visió el va impactar tant, que va decidir no tornar a seguir cap dona més, fins a l’any 1257 que es va casar amb la jove Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills: Domènec i Magdalena.



Plaça Major de Mallorca. Foto: Gonçal Vicens 


Plaça Major de Palma de Mallorca: lloc de naixement de Ramon Llull. 

Foto: Gonçal Vicens 
     Ramon Llull era molt espavilat i un gran docte, cosa que no va passar desapercebuda en les sales reials, per la qual cosa fou designat com a Senescal de la Taula (1256), es a dir, cap de l’administració cortesana, exercint  també funcions de tutela del rei Jaume II.

    Ramon Llull comptava amb la saviesa d’un esclau àrab que li ensenyà la llengua, la lògica d'Al-Gazzali i  l'inicià en el sufisme. El tingué deu anys, però la relació amb aquest mestre va acabar de la pitjor manera, ja que Llull el va colpejar per haver blasfemat contra Jesucrist. Com a venjança l'esclau el va ferir amb una espasa, provant de matar-lo, i finalment es va suïcidar a la presó, on havia estat tancat.



Llull amb el seu esclau musulmà. Font: Raimundus Lullus, Thomas le MyésierElectorium parvum seu breviculum (nach 1321) Badische Landesbibliothek


La il·luminació de Randa

           Després de la mort de l'esclau, Ramon Llull es retirà per allà les muntanyes de Randa, al centre de l’illa. L’estiu de 1263 va experimentar unes visions extàtiques del Crist crucificat, durant cinc dies successius. Ramón es va comprometre a convertir als musulmans, fundant monestirs on formar amb la llengua àrab als missioners, així com a escriure el millor llibre del món contra els errors dels seguidors d'altres religions.


Visions de Jesucrist i pelegrinatge a Rocamador i Sant Jaume de Galícia. Font: Biografia de Llull en imatges del Codex St Peter Perg


    Tot seguit davallà del puig i s'instal·là a la Real, on escrigué l'Art abreujada d'atrobar la veritat. En acabar l’obra tornà a viure a una cova de Randa.

     Eixe mateix estiu, va escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre la vida de Sant Francesc d’Assis, el qual li inspirà el model a seguir, i, com havia fet Sant Francesc, va vendre les propietats i el patrimoni, deixant-ne una part per a la seva dona i els seus fills, als qui va abandonar, per iniciar les seues peregrinacions.



Randa. Estàtua de Ramon Llull. 

Foto: Gonçal Vicens 
    El Puig de Randa està situat a la part meridional del Pla de Mallorca, al terme municipal d'Algaida, limitant amb el de Llucmajor. Aconsegueix els 543 metres d'altura sobre el nivell del mar. En una veritable «muntanya sagrada» de gran tradició eremítica, on trobem tres santuaris:  el de la Mare de Déu de Cura, el de Sant Honorat (fundat el 1394) i el de Gràcia (fundat el 1497).   

Biografia de Llull en imatges del Codex St Peter Perg

 (Raimundus Lullus, Thomas le MyésierElectorium parvum seu breviculum (nach 1321) Badische Landesbibliothek)



Sermó sobre Sant Francesc d'Assís i imposició de l'hàbit franciscà


Il·luminació de Randa i professor a la Sorbona


Miramar i Sa Foradada

 Jaume II i el Col·legi de Miramar

    En 1276 el protector i mecenes de Llull, Jaume II de Mallorca, atorgà una renda anual de cinc-cents florins d'or per establir el col·legi de Miramar, que havia de permetre formar tretze frares en llengua àrab, prop de Valldemossa, a Mallorca,per anar a evangelitzar el nord d’Àfrica. Es creu que entre 1276 i 1279 Llull va dirigir personalment la construcció i posada en funcionament del seu projecte.


Façana principal. Monestir de Miramar. Valldemossa. 

Foto: Gonçal Vicens 

Claustre gòtic (segle XIII) originari del convent de Santa Margalida (Palma); traslladat i reconstruït per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (segle XIX). Monestir de Miramar. Valldemossa

    El nostre protagonista,  com els cavallers templers, era sabedor del sufisme o, millor encara, dels principis místics que defensaven la Cavalleria d'Orient abans de l'aparició del Islam. Si vols ampliar el tema, més avall faig un succint resum d'aquesta filosofia dualista.


Mirador des Guix, Miramar

      El 1872 l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria compra la possessió, restableix l’oratori (1877) i aixeca diversos monuments a la memòria de Ramon Llull. L’Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria s’instal·la a Son Marroig. Esta circumstancia ens permetrà dedicar un espai a l'Arxiduc que va arribar per primera vegada a Mallorca l'any 1.867 amb la idea d'escriure un llibre sobre els escarabats. En 1.871 va tornar a l'illa per reprendre les seves investigacions i en 1.872, quan va comprar la possessió de Miramar, va quedar definitivament vinculat a l'illa. Va convidar a visitar-la a rellevants personalitats de l’època com l’emperadriu Isabel d’Àustria -Sisí-, qui va quedar tan admirada que va batejar amb el nom de Miramar al seu iot.


Son Marroig. Foto: Gonçal Vicens 

Son Marroig. Foto: Gonçal Vicens 

Interior de Son Marroig. Foto: Gonçal Vicens 

    Una de les obres més importants de l'Arxiduc és "Die Balearen in Wort und Bild geschildert" (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix). Es tracta d'un exhaustiu estudi de les Illes Balears del segle XIX. En aquesta obra - il·lustrada amb centenars de dibuixos realitzats personalment per l'Arxiduc- queda palesa la fascinació que sentia pels paisatges mallorquins.


Son Marroig. Foto: Gonçal Vicens 



Son Marroig, Foto: Gonçal Vicens 
    Damunt del penya-segat trobem un espectacular mirador on s'alça un elegant templet de marbre de Carrara d'estil jònic, des del qual podem contemplar una impressionant panoràmica amb el mar de fons governat pel sortint natural de terra de Sa Foradada. 



Mirador des del interior de Son Marroig. Foto: Gonçal Vicens 



Mirador de Son MonroigFoto: Gonçal Vicens 
      Possiblement fos construït al s. XVI i la seva finalitat era la de protegir les cases dels pagesos mallorquíns de les incursions dels corsaris barbarescos que s’aprofitaven de l'aixopluc de Sa Foradada per desembarcar. Segons la tradició, en aquesta finca va viure l'última dona de Deià segrestada pels moros



Vista de Sa Estaca des de l’ermita de la Trinitat, lloc de vigilància de l’arribada de pirates barbarescos. Foto: Gonçal Vicens 

Costa de Tramuntana. Foto: Gonçal Vicens 

La Cavalleria d’Orient
   El mallorquí Ramon Llul coneixia perfectament la filosofia Sufí, font de la que van beure els místics castellans Sant Juan de la Cruz i Santa Teresa d’Àvila, que practicaven el que s’anomena un sufisme cristianitzat.

    Segons Javad NurbakhshEl sufisme i la cavalleria,  l’origen del sufisme té molt que veure amb la cavalleria persa de l’Orient Mitjà (Yawanmardi) anterior al Islam, d’on van aprendre el cavallers templers. Els genets yawanmardande l’Orient defensaven els valors de la generositat, l'altruisme, el sacrifici, l'auxili als oprimits i desemparats, la compassió cap a les criatures, el manteniment de la paraula donada i, finalment, la humilitat. Aquestes qualitats es van convertir més tard, en el sufisme, en les virtuts dels homes perfectes, atributs de l’home  vertader.





Jawanmardi, un element clau del sufisme persa, va ser l'ètica que seguiren els sufís


    El sufisme es una més de les filosofies dualistes que defensen la existència del Bé i del Mal. Es una filosofia metafísica, doncs accepta la existència d’un món que no veu i d’un mes enllà perfecte que anomena el “món superior”. El nostre món, la terra on vivim, només és un reflex imperfecte d’aquell lloc habitat per ser celestials.

    Tota la seva filosofia està envoltada en una verborrea d’amor al proïsme i a Déu i en la creença de la Unitat del Ser, cap on deuen mirar tots els sufís dirigits pels mestres de la Senda. A través de l’amor i l’efecte s'aconsegueix l’amor diví.



Dansa dels dervixos giróvags

     La dansa circular girógava, acompanyada de percussió, aconsegueix que els dansaires assoleixin l'èxtasi i experimentin la presència divina, com segles abans feien els homes primitius consumint fongs al·lucinògens.

    El sufisme posseeix dos aspectes, un d'interior i un altre exterior. El seu aspecte interior és veu com una ascensió i la travessia de les morades espirituals, fins a arribar al nivell de la subsistència (Baqa) en Déu, coneguda com la perfecció ideal, anomenada “Najat” 'en l'Islam, Nirvana al budisme, salvació en el cristianisme i Mukhti en l'hinduisme. L'exterior és la pràctica i el seguiment de la tradició de la cavalleria, que constitueix el conjunt de les virtuts dels homes perfectes, una praxis que els aparta dels nivells més baixos propis de les bèsties. El practicant sufí assegura que el paradís no es trobava a l'exterior, sinó a l'interior de cada home, sempre que sabés conquerir les set morades del seu castell interior, per expressar-ho amb paraules de Santa Teresa.





Mestre i alumnes sufís

     Ja hem vist com Ramon Llull vivia alegre i amb una vida cortesana al palau de Jaume II, del qual era senescal, però va abandonar les comoditats després  de tenir una visió de Crist crucificat durant cinc dies consecutius. Aquest va ser l’inici del seu periple i la creença en la filosofia hermètica, el principi fonamental de la qual es que “com és dalt és baix”.

    Llull pertanyia a la noblesa, la classe superior, a la que defensava amb una ideologia que assegurava que els privilegis de la seva casta provenien de la voluntat divina, això sí, sempre que feren alguna cosa pels demés.





Quan l'àngel Gabriel li pregunta a Muhammad en què consisteix «fer art», aquest respon que es tracta de «adorar Déu com si El veiessis, ja que encara que no Ho veus, Ell et veu a tu».

    Seguint els preceptes de la Cavalleria d’Orient, afirmava que l’obligació del cavaller era la de defensar la societat, amb la noblesa del seu cor i la força de les seves armes,  mantenint el temor entre els homes (els vassalls treballadors) per evitar que delinqueixin entre ells y contra ells (la noblesa). El cavaller adquiria la seva força defensant a Déu contra els infidels i, a més, afirmava que l’ofici de cavaller consistia en mantenir i defensar al seu senyor terrenal i la justícia, per a la qual cosa era convenient que el cavaller fos jutge.

    Segles desprès, el desafortunat Don Quixot, satiritzat per Cervantes, mantenia aquesta ideologia tractant de “desfacer” malifetes, simbolitzant així la desgràcia d'una Espanya que havia tractat d'imposar durant un segle sagnant el seu ideal catòlic per tot l'orbe.

     Llull volia que el cavaller desenvolupara les virtuts de l'ànima: justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortalesa, esperança, experiència... L’ofici de cavaller també ha de mantenir vídues, orfes, homes desvalguts ..., ja que Déu ha col·locat en el seu cor noblesa d'ànim, pietat i compassió.





La dansa dels Darwish vol ser un transsumpte del harmoniós girar dels planetes al voltant del sol però també de tots els elements de la naturalesa, que vibren en consonància amb la música del Creador.

     Ramon Llul es sentia tot un cavaller i al seu Llibre de l'orde de cavalleria,  escrit cap a 1275, va fer una comparança  de les armes del cavaller i les virtuts sufís. Llull exposa i explica el significat de les armes del cavaller:

1.-Espasa, que sempre té forma de creu, vol dir que el cavaller ha de vèncer i destruir amb ella als seus enemics.

2.-Llança, vol dir la veritat, que és recta, no es torça i "va davant de la falsedat".

3.-Yelmo, que significa la vergonya, sense la qual no es pot ser obedient a l'ordre. Tots dos miren a terra.

4.-Loriga, té el significat de castell i muralla contra els vicis i les faltes.

5.-Calces de ferro amb què mantenir segurs els seus peus i cames.

6.-Esperons signifiquen diligència, experiència i zel, per això esperonen a cavall.

7.-Gola, que envolta el coll per defensar-lo de ferides, vol dir l'obediència que ha de tenir el cavaller amb el seu senyor.

8.-Maza, vol dir força de cor, que enforteix les virtuts i bons costums del cavaller i el defensa dels vicis,

9.-Misericòrdia, aquest punyal que dóna el cop de gràcia si no pot ferir a l'enemic d'una altra manera.

10.-Escut, que situa el cavaller entre si i l'enemic de la mateixa manera que ell està entre el rei i el seu poble.

11.-Cadira en què cavalca significa seguretat de coratge e càrrec de cavalleria, de la mateixa manera que amb la cadira se sent més segur el cavaller, que ha de menysprear la vanitat de les jactàncies i les aparences.

12.-Cavall, que significa noblesa de cor, i se li dóna perquè "estigui més alt que qualsevol altre home, sigui vist de lluny, i tingui més coses sota de si".

13.-Fre del cavall i regnes: el fre vol dir que refrèn la seva boca i les seves mans perquè no excedeixi la mesura justa. El cavaller ha d'usar les armes amb raó, no amb vilesa, ni permetre que això es faci davant d'ell.

15.-Guarnicions del cavall significa que el cavaller ha de guardar els seus béns i riqueses perquè en tingui prou amb el seu ofici, per evitar així que la pobresa el inclini a pensar en traïcions.

16.-Repunt, que se situa sobre de la resta de l'armadura, exposat al sol, la pluja i el vent, i rep els cops abans que la lloriga com significat que el cavaller ha de patir grans treballs per honrar la seva ordre, i ser combatut i ferit, i fins i tot estar exposat a la mort en el seu deure de defensar els que estan sota la seva noblesa i guarda.

17.-Senyal en escut, cadira i repunt per ser o bé lloat o vituperat per les proeses que realitzi, o renyat si és covard.

18.-Estendard, que només se li dóna al rei, al príncep i al senyor dels cavallers amb el clar significat que els cavallers han de mantenir l'honor del senyor i dels seus Estats.

     Després de desentranyar les claus de les disset armes del cavaller -desset, nombre favorit de Jàbir ibn Hayyan per la seva analogia amb el Nom Secret de Déu-, Llull analitza en el capítol següent les set virtuts, tres teologals: fe, esperança i caritat. I quatre cardinals: justícia, prudència, fortalesa i temprança. Llull diu que el cavaller ha de combatre els set pecats capitals, o com ell els anomena, "mortals, que són camins pels quals es va a infernals turments qui no han fi: gola , luxúria, avarícia, accídia, supèrbia, enveja, ira”.

    Com a creient d’una filosofia dualista del Be i del Mal, defensava l’existència d'àngels, alguns com Gabriel amb un ala lluminosa i l’altra tenebrosa, però, no per això, aquest àngel deixa de lluir amb una sola llum, assegura Henry CorbinL'home i el seu àngel. Iniciació i cavalleria espiritual. Es a dir, l’home forma part del dos móns: el del bé i el de Mal, però, desprès del seu combat interior contra el Mal, triomfa el Bé.





     Hermes planeja amb les ales de la mateixa manera que Mercuri, el seu èmul romà, posseïa ales als peus: son àngels del món superior. La visió que té Hermes de la Natura Perfecta pot ser interpretada com una visió de la Sophia “la persona”. Hermes declara que és ella la que fa descendir la saviesa sobre la terra, que és ella l'àngel del filòsof, la que el governa i inspira.

    Els filòsofs dualistes i metafísics identifiquen a Sophia amb la Intel·ligència agent, amb l'Esperit Sant, és a dir, amb l'àngel Gabriel, que és alhora l'Àngel del Coneixement i l'Àngel de la Revelació. L’ànima humana manté la comunicació del nostre món amb el món superior, el de l’àngel, a través de Intel·ligència agent.

BIBLIOGRAFÍA

Corbin, Henry, El hombre y su angelIniciación y cavalleria espiritual.  Ed. Destino, 1995

Llull, Ramon. Libro de la orde de cavalleria.  Alianza editorial, 1992
Viewing all 383 articles
Browse latest View live